dijous, 31 de desembre del 2015

Bon Any 2016!

“Os deseo un año de salud, de satisfacciones, de buen trabajo, un año durante el cual tengáis cada día el gusto de vivir, sin esperar que los días hayan tenido que pasar para encontrar su satisfacción y sin tener necesidad de poner esperanzas de felicidad en los días que hayan de venir. Cuanto más se envejece, más se siente que saber gozar del presente es un don precioso, comparable a un estado de gracia”

Marie Curie (Carta a la seva filla Irene, 1928)


Fernando Botero. Mujer leyendo
Font de la imatge

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, 17 de desembre del 2015

Rosa Montero: La ridícula idea de no volver a verte

Tertúlia del mes de desembre





            Vídeos
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 16 de desembre del 2015

Paraules dels tertulians: El cinquè en discòrdia

Sembla que el gènere humà no acaba mai d’evolucionar. Potser sí pel que fa a la tecnologia, a les eines que ens permeten adaptar-nos al medi -o més aviat fer que el medi s’adapti a nosaltres, com espècie invasora que som-. Perquè en poc més de cent anys els estris dels quals ens servim han canviat tant, que podria semblar que les persones no tenim res a veure amb els nostres avantpassats més propers.

Però els filòsofs de l’edat antiga, a Grècia, a Roma, ara fa uns dos mil cinc-cents anys, ja es preguntaven sobre el sentit de la vida, de la mort, de les pors, dels desitjos, del poder, de la culpa, de les relacions humanes en definitiva, i són exactament les mateixes qüestions que ens fan ballar el cap vida rere vida, existència rere existència, generació rere generació. I no només són idees que ens capfiquen a la vella Europa, sinó que deu ser una matèria realment transversal.

William Robertson Davis,  escriptor, actor, productor i periodista canadenc, ens acompanyava, el 1970, en la primera entrega de la trilogia de Deptford “El cinquè en discòrdia”, per la llarga vida de Dunstan Ramsay, un personatge sobri, semblaria que fins i tot gris, al qual podem pensar que la vida li passa per sobre, o més aviat pel costat. 

El professor Ramsay és el cinquè en discòrdia, aquell personatge que no és el protagonista de la història, ni l’amor de l’heroi, ni el mentor del protagonista, ni tan sols l’antagonista, el seu enemic, sinó el que, tot i no ser ningú rellevant en la narració, “coneix el secret de l’heroi, apareix per ajudar a l’heroïna quan es creu perduda i fins i tot pot provocar la mort d’algú, si això forma part de l’argument”.

Però no ens deixem enganyar per les paraules  de Liesl, que al cap i a la fi no deixa de ser una secundària en aquestes pàgines, i fixem-nos en el que sembla que no es diu, en el que el mateix Ramsay pretén negar però que l’autor ens crida ben a prop de l’orella: com en resulta d’interessant com el professor de literatura Dunstan Ramsay ens explica una societat sencera, la del sud-est del Canadà de principis del segle XX, quan la gent era més pobra i més inculta, quan les relacions i la moral socials es regien per les regles estrictes de les religions cristianes, i això atenallava la bondat de les persones i n’excusava la seva maldat.  

Perquè Dunstan Ramsay es despulla davant el lector i ens mostra, sense cap mena de recança, els sentiments més profunds, les raons més pures. Ens demostra paraula a paraula, fet a fet, que ho és tot menys el cinquè en discòrdia. No és la persona més rica del seu entorn, ni la més guapa, ni la més hàbil, però és la més sincera i conseqüent, la més valenta, encara que això signifiqui ser un no-ningú davant els ulls dels seus coneguts. Per ell sabem de la buidor a l’ànima del soldat a la trinxera; de la culpa que t’acompanya tota la vida per un fet que la resta del món sembla haver oblidat; de la lleialtat total a un amor que mai serà correspost, fins i tot quan ja no estimes a aquella persona però reconeixes el vincle que durarà fins a la mort; de la tristor amarga de quan la idealització dels pares s’esquerda per primera vegada; de la crueltat de saber-se un mer personatge en la vida d’una altra persona i de la de saber que un mateix acaba de destruir la felicitat d’algú sense poder fer res per evitar-ho.

De Robertson Davies s’ha dit que era el Charles Dickens de la literatura canadenca. La seva prosa àgil i atractiva, d’estil elegant i addictiu, aconsegueix fer-nos entrar en l’univers complex de les societats petites. La profunditat psicològica de tots els seus personatges ens els presenta com a reals, encara que, igual que la biografia del mag Magnus Eisengrim, tot sigui una invenció.  

En “El cinquè en discòrdia”, el mateix professor Ramsay ens explica la seva versió de la petita història de Deptford, la que l’ateny a ell, al seu amic-enemic Boy Staunton i al petit Paul Dempster. Serà en les dues següents novel·les de la trilogia, “Mantícora” i "Món prodigiós”, on Robertson Davies ens deixarà arribar a la ment dels altres personatges, i així sabrem la mesura de la integritat del professor Ramsay, a qui, a hores d’ara, hem enaltit fins als altars, talment un dels seus estimats sants.

Núria Farràs i Giol

Font de la imatge

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, 15 de desembre del 2015

Robertson Davies: El quinto en discordia

Tertúlia del mes de novembre



          Vídeo


Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 6 de desembre del 2015

Paraules dels tertulians: Temps d'innocència

Literatura amb ànima
Un cant a Mallorca de la veu d'una gran escriptora que, empesa pel naixement de la seva primera neta, Marina, engega el fonògraf de la memòria per composar la partitura panoràmica d'una illa desapareguda i dels records familiars. Un llenguatge afinat i viu entona de manera autobiogràfica la simfonia d'un univers infantil, amb notes que donen el to d'olors i sabors, però també de pors i prohibicions, en un sistema musical màgic i innocent.

Carme Riera ens ofereix el seu relat com si fos una panera plena de cireres enllaçades l'una rere l'altra, capítol rere capítol, en la Mallorca rural dels anys 50, abans que el turisme envaís ses illes, en una època en què les aparences eren trascendentals. (Avui les aparences ens esgarrifen amb la tragèdia humanitària dels centenars de milers de refugiats de guerra, el 58% dels quals són menors de 18 anys).

La paraula guerra tenia un ús quotidià que son pare li explicava: "És l’exemple de la imbecil·litat humana i del fracàs de la intel·ligència". Un pare que organitzava reunions clandestines per enderrocar el règim franquista i aconseguir l’arribada de la democràcia (demos: poble, cratos: govern). Però prohibeixen taxativament a sa nina que ho expliqui a ningú, "...el tancarien perquè parla!".  És així com descobreix el colossal poder que té la paraula.

"El món cabia dins el palmell de la mà dreta del pare i el seu contacte el feia planer i dolç". Cirera clau, son pare. Amb ell, sa nina de 7 anys aprèn a llegir revelant-se-li l'univers extraordinari de la literatura mitjançant "La Sonatina" de Rubén Dario o amb Valle-Inclán. Però decideixen prohibir-li aquests excepcionals autors, fet que li provoca la inoculació del virus de la lectura.

"La descoberta de la lectura fou una de les coses més importants i millors que m'han succeït a la vida". 
Una família lectora. La senyora-àvia, cirera tendra, es passava hores llegint els Episodios Nacionales de Galdós.

Una família que estima la natura. Riera fa un homenatge als arbres. Recorda com els abraçava mentre trepitjava descalça la terra que protegeix la socada, "...els arbres sempre ens esperen amb els braços oberts". La narració adquireix un to líric amb la descripció de l'olivera que mou el mestral o el xiprer sempre verd que canta amb els esbarts d'ocells que acull. La cita d'un haiku de Màrius Torres, que personalment venero, culmina aquesta honorança: "Vius entre l'aire./ De nit vas de la terra/ a les estrelles./Quan seràs mort, encara/ faràs créixer una flama."

L’olor del mar impregna intensament els seus sentits fins identificar-s'hi. La mar, sempre canviant i solcada per vaixells, la contemplava meravellada des de Sa Marineta, la casa a Deià, però sense poder-la tocar, com tampoc podia tocar la roca ciclop (roca d'un sol ull) Na Foradada, que des de la terrassa observava en tot el seu misteri. Era la casa de vacances i és on descobreix oficis que ja han desaparegut, sons i olors del camp i de la muntanya que ja no hi són, expressions lingüístiques perdudes com "tenga" o "xuetons", nom que rebien a Ciutat els jueus. 
 
A la casa de Palma aprèn a escoltar les parets i a mirar la vida des dels balcons i finestres. Aprèn de l'estricta disciplina de les monges Trinitàries i també les del Sagrat Cor, a saber pelar taronges amb forquilla i ganivet, o a pregar abans de dormir, no fos cas que moríssim mentre dormim i, de no haver-ho fet, anéssim directes a l'infern. Si bé les monges van tenir una extraordinària influència en molts aspectes de la seva vida, aquesta va ser determinant en un gran descobriment, el teatre. Avui, el skyline de Ciutat el continuen formant els campanars de les esglésies. El so de les campanes, l'olor intens d'encens de les misses compareixen en una narrativa que traspassa el silenci de la lectura i el cobreix de tonalitats, sabors i olors, amb una qualitat literària exquisida en sintonia amb l'enriquiment personal. 
 
Temps d'innocència és tornar a passar pel cor tots els instants viscuts i gravats en la memòria de sa nina que Carme Riera porta dins, i és acotxar-nos en una de les grans veus de la narrativa catalana, que té la virtut de preservar l'ànima de Mallorca.

                                        Maite Acuña

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)