dimecres, 27 de maig del 2015

David Foenkinos: La delicadeza

Tertúlia del mes de maig



             Versió cinematogràfica

dijous, 23 d’abril del 2015

Joan Carreras: Cafè Barcelona

Tertúlia del mes d'abril



        Més informació:

PREMSA
RÀDIO
 De la pàgina web de l'autor.

dimarts, 24 de març del 2015

Paraules dels tertulians: Estimada vida

Les Tertúlies Literàries s’han acostat a una escriptora de culte i a una dona extraordinàriament bella, la canadenca Alice Munro, Premi Nobel de Literatura 2013. I ho han fet a través d’una obra singular: Estimada vida (2013). Aquesta “mestra del relat curt”, en paraules de l’Acadèmia, durant anys va escriure amb la convicció que els seus contes eren tan sols temptatives per arribar a la Gran Novel·la, fins que va descobrir que la narració breu era el millor camí per donar sortida al seu univers literari. Les seves històries, sense perdre el seu caràcter fragmentari,  es van imbricant unes en altres i van construint el món singular i característic d’aquesta escriptora, un món topogràfic i mental.
Coneguda com la Chejov canadenca per la seva capacitat per analitzar i reflectir, a partir d’un espai concret i familiar -regió sud-oest de la província d’Ontario -, la condició humana i per ser la creadora del realisme literari modern, Alice Munro confessa que el seu treball d’escriptor és molt dur, però és el que sap fer.  Escriu des de l’adolescència, on ja  destacava “ per com explicava les coses que havia sentit al poble o que havien passat a l’escola”. Casada amb poc més de vint anys i amb tres filles, aprofitava la migdiada dels bebès per escriure. Tot i la possible manca de dedicació a les nenes, reconeix que no tenia altra opció, que sentia que havia de lluitar per aquest espai propi on no era ni dona ni mare. Comença a publicar contes els 30 anys i és autora de més d’una dotzena de llibres de relats. Últimament ha dit repetides vegades que tenia la intenció de deixar d’escriure, per l’estrany desig de ser “més normal” i perquè, amb l’edat, els poders intel·lectuals o creatius es debiliten, però cada vegada que ho ha intentat, li ve la inspiració i es torna a enganxar.
Alice Munro reconeix tenir un gran deute amb la seva mare, amb qui va tenir una relació complicada, i amb les dones de la seva vida. Totes elles li han ajudat a construir un univers de gent normal, presa de grans desitjos i que fa coses extraordinàries, i on la protagonista és una dona. Però en aquestes vides quotidianes irrompen l’atzar i la tragèdia, perquè, per Alice Munro, la vida sempre és dura. Així, al darrera de l’aparent normalitat, sempre hi ha un inevitable dolor, la desorientació de les protagonistes i un final amarg. La tristesa o el sentiment de pèrdua omplen el seu univers.
L’escriptora confessa que una idea solament li interessa si té alguna complexitat moral, si té vàries arestes. Així, d’un llibre a altra aprofundeix en els mateixos temes i explora sense límits les possibilitats de l’el·lipsis narrativa: fins a on es pot obviar informació i substituir-la per matisos subtils, fins a on es pot evitar que surti el tema central d’un conte sense que pateixi l’estructura... Estimada vida és una mostra d’aquest ofici i mestria de la Munro, així com del seu univers, on el dolor i la tragèdia envaeix la vida de gent normal. És el cas de la narradora de “Grava”, que marcada per una terrible experiència infantil, viu plena de culpabilitat intentant entendre per quina raó la seva germana va llançar-se a l’aigua sense saber nedar i va perdre la vida, i per què ella va contemplar l’escena paralitzada sense demanar ajuda.  En “Amundsen”, la mestre d’una escola de nens tuberculosos queda lligada de per vida al metge amb qui estava a punt de casar-se i que, sense aparents explicacions, la posa en un tren direcció a Toronto. En “Estimada vida”, la peça autobiogràfica que dóna nom al llibre, s’acomiada dient:
No vaig tornar a casa els últims temps de la malaltia de la mare ni per assistir al seu funeral. Tenia dos nens petits i ningú amb qui deixar-los a Vancouver. No ens podíem permetre fer el viatge, i el meu marit es mirava amb desdeny les formalitats, però ¿per què donar-li la culpa a ell? Jo sentia el mateix. Diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre.

Alice Munro: Estimada vida

Tertúlia del mes de març

dimarts, 24 de febrer del 2015

Paraules dels tertulians: Los puentes de Madison County

PARAULES QUE SÓN UN ESTIL DE VIDA

“Els vells somnis eren bons somnis, no es van convertir en realitat, però m’alegro de haver-los tingut”

Els ponts de Madison County (1993) és una d’aquelles històries que, un cop llegida, canvia la nostra percepció, ja no és la mateixa. El grau de delicadesa s’enfila en l’escala de valors per distingir el sentimentalisme de l’amor de tot cor, aquell capaç de perdurar per sempre més.
El narrador, per encàrrec dels familiars de la Francesca Jonhson, escriu un  passatge fonamental en la vida d’aquesta napolitana llicenciada en Literatura Comparada que exerceix de mestressa de casa a temps complert.  El seu món és la granja que, juntament amb el seu marit  i llurs fills,  tenen a Madison County, al sud d’Iowa, una regió peculiar per set ponts coberts distribuïts per tot el territori.
És en el setè pont, el de Roseman Brigde, on voletegen les cendres de dos éssers que es van conèixer durant quatre dies i es van estimar per sempre més.
Robert Koncaid, fotògraf  del National Geografic, és un cowboy que galopa amb una destralada camioneta que anomena Harry. Cavalca pel món vigilant la llum per capturar la instantània desitjada quan s’enamora de Francesca, la dona del granger.
Durant quatre dies, el fotògraf de la llum i la grangera italiana viuen un amor profund, on les sensacions adquireixen una força infinita, capaç de perdurar viva, en el record, per sempre més.
“Com dos ocells solitaris voleiant per amples prades per designi celestial, tots aquests anys i vides hem estat anant l’un cap a l’altre”
En un univers on la “paraula d’honor” s’està diluint en tots els seus aspectes, la paraula “compromís” paralitza a Francesca, que avantposa la seva “responsabilitat” a la seva “gran passió”, i amb la paraula “respecte” Robert i Harry aixequen la pols del camí.
Hi ha paraules que no són només un significat, són un estil de vida.
“Aquesta és la raó per la qual estic en aquest planeta, en aquest moment, Francesca,... per estimar-te”
No estic parlant de cap joia literària. Els ponts de Madison és una novel·la curta, documentada i atemporal que, personalment, crec que confirma la regla erigint-se com una excepció. I és que el 1995 Richard LaGravenesse realitza l’adaptació per al guió d’un dels melodrames més preciosos que ha produït mai Hollywood i que es va convertir en un clàssic inoblidable.  La pel·lícula, dirigida i interpretada per Clint Eastwood, està classificada d’obra mestra i compta amb un repartiment de luxe, en el que Meryl Streep interpreta un dels millors papers de la seva carrera.
“Totes les racionalitzacions filosòfiques que puc conjurar no m’impedeixen desitjar-te cada dia, a cada moment, amb el lament implacable del temps, del temps que no puc passar mai amb tu, molt endins del meu cap. T’estimo profundament, completament. I sempre t’estimaré”
Una història que explora l’amor de tot cor per mostrar l’essència d’aquest sentiment excepcional i eixamplar la nostra coneixença i la nostra sensibilitat. Un llibre per un gran debat a Tertúlies Literàries i una gran pel·lícula per gaudir. És la proposta d’aquest mes.
                                    Maite ACUÑA

dimecres, 28 de gener del 2015

Paraules dels tertulians: Primavera, estiu, etcètera

Tastar el record

Primavera, estiu, etcétera (La Magrana, 2011) és la primera novel·la de l’enigmàtica escriptora Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975). Com a Salinger (El guardián entre el centeno, 1978), Rojals evita aparèixer en públic, presentar els seus llibres, signar-los. Aquesta manca d’una imatge pública a l’ús ha orientat tot l’interès cap la seva obra, sorprenent per la seva maduresa literària. Segons l’autora, aquesta novel·la va sortir a la llum després de la lectura de La força de la gravetat, d’en Francesc Serés. Aquest conjunt de disset relats li va obrir la porta a Rojals per poder explicar coses petites. Va entendre que la recuperació del món rural de la Ribera d’Ebre i d’una època, la infància i l’adolescència, era possible.

A Primavera, estiu, etcètera l’Èlia, una arquitecta de trenta-quatre anys que està vivint un moment de crisi personal (la seva parella l’ha deixada) i professional (el despatx on treballa es veu afectat per la difícil situació de la construcció), torna al seu poble per Tots Sants per fer la visita de rigor a la tomba de la seva mare i passar unes dies amb el seu pare i la seva tia. Enmig d’un present caracteritzat per la desorientació i la decepció, l’Èlia va recuperant el seu passat. Aquest retorn té dos moments diferenciats: els primers dies de novembre i les vacances de Nadal. Tot i que el present correspongui a la tardor i a l’hivern, el títol de la novel·la sembla al·ludir a la infància i a l’adolescència que, amb una extraordinària capacitat d’evocació, van emergint, i són l’arrel d’unes relacions i uns afectes amb comptes pendents que s’han de saldar.

L’Èlia que havia emigrat a Barcelona plena d’il·lusions i fugint del món rural ara se sent cansada i amb el desencant propi de qui ha perdut el sentiment de pertinença, perquè ni és de la ciutat ni del poble.  La gran ciutat que representava el paradís anhelat, tot i que a la novel·la és absent, impulsa la narradora cap el món rural, on arriba confosa i desenganyada. La vida de poble, per la seva banda, no és presentada de manera idealitzada ni molt menys. Al poble l’esquena i les mans es queixen quan es torna del tros, la vigilància i la xafarderia són policies de primer ordre, l’aire nou que arriba amb els forasters és vist com extravagància o com un món del que s’ha de fugir; però el poble, per l’Èlia, és la possibilitat de desintoxicació de la ciutat i, sobretot, de reconstrucció personal. 

La novel·la va combinant passat, present i futur. Com la magdalena de Proust, l’aire i el paisatge de la Ribera de l’Ebre provoquen salts al passat molt significatius perquè l’Èlia necessita explicar-se, capbussar-se en els seus orígens per saber qui és i tornar a reconduir la seva vida.

Altra de les singularitats de la novel·la és la llengua. Marta Rojals fa parlar els seus personatges amb el català col·loquial de la Ribera de l’Ebre. El reflex d’aquesta varietat dialectal i d’aquest registre es recull en la reproducció ortogràfica dels traços fonètics, en els trets morfosintàctics o lèxics, i en els girs i recursos de l’oralitat.

—Ui, doncs jo, ara que m’hi fixo, ja no sé ni qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l’accent, però necessito uns dies d’immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt. Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el “lo”... (i em sap molt greu, eh?), però per avorriment que se me’n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.

    El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."
(p. 113)

Primavera, estiu, etcètera ens parla de vincles i de relacions humanes de tot tipus, de mort i de vida, del primer amor sempre present, del dolor de sentir-se abandonat, de sentiments i emocions de tot tipus, del pas del temps, del record... I ho fa amb una combinació perfecta d’humor, un punt d’ironia i certa nostàlgia. Us convidem a tastar aquest pastís!

Font de la imatge

divendres, 23 de gener del 2015

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

Tertúlia del mes de gener:

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.


ENTREVISTES