dissabte, 25 de juliol del 2015

Guia de lectura estiu 2015


LECTURES RECOMANADES PER A L'ESTIU I PER A QUALSEVOL MOMENT


Xavier Bosch. Algú com tu. Planeta, 2015.

«Van resseguir la rue de Seine gairebé sense veure el carrer, pendents com estaven l’un de l’altre. El JeanPierre, cicerone amb ganes d’agradar, explicava curiositats del barri que ella escoltava en silenci. Allà on la vorera es feia més estreta, va semblar-li que, sense voler, es fregaven les mans. Pell amb pell. I va tenir una esgarrifança. Van trencar per la rue de Buci, atapeïda de turistes asseguts a les terrasses amb ombra, i de seguida van ser al boulevard Saint-Germain». El Jean-Pierre Zanardi, galerista a la Rive Gauche, és un esperit lliure. La Paulina Homs, de vida tranquil·la i familiar a Barcelona, arriba a París per al casament de la seva cosina.
Grup 62, imatge i text




Cèlia Suñol. Primera part. Adesiara, 2014.

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel·la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.
Adesiara, imatge i text






Umberto Eco. Número zero. Rosa dels vents, 2015.

Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors. Amb aquestes credencials se'ns presenta en Colonna, el protagonista de Número zero, que l'abril del 1992, als cinquanta anys, rep una estranya proposta d'un tal Simei: es convertirà en el cap de redacció de Domani, un diari que s'avança als esdeveniments a còpia de suposicions i molta imaginació, sense tenir gaire en compte el límit que separa la veritat de la mentida i de passada fent xantatge a les altes esferes del poder.
Casa del libro, imatge i text


Pierre Lemaitre. Vestido de novia. Alfaguara, 2014.

Sophie Duguet no entiende qué le sucede: pierde objetos, olvida situaciones, es detenida en un supermercado por pequeños robos que no recuerda haber cometido. Y los cadáveres comienzan a acumularse a su alrededor.  
Casa del libro, imatge i text






Antonio Tabucchi. Per a Isabel. Un mandala. Edicions 62, 2014.

Escrita els anys 90, Per a Isabel és el resultat d’un vol de la imaginació de l’autor a Nàpols una nit d'estiu en què la lluna plena brillava en tota la seva esplendor, segons ens explica Antonio Tabucchi.
La trama es concreta en la recerca per part del protagonista d'una dona, Isabel, de qui s'havia separat fa anys i de la qual no n'havia sabut res més. En algun moment, va sentir la necessitat de retrobar-la i saber com li havia anat i va emprendre’n la recerca. Aquesta viatge, un joc gairebé detectivesc, a poc a poc es transforma en una indagació metafòrica, existencial : “L’important és buscar. No importa si es troba o no.”

Grup 62, imatge i text


Juan Marsé. Noticias felices en aviones de papel. Lumen, 2014.

Es un día cualquiera de un verano de finales de los años ochenta, y Bruno, con quince años recién cumplidos, sube a desgana los peldaños de una escalera; arriba, en el segundo piso, le espera la señora Pauli, una viejecita que aún lleva los labios pintados de carmín... Bien mirado, hoy no es un día cualquiera porque la señora Pauli ha tenido una gran idea: lanzar aviones de papel cargados de buenas noticias desde su balcón. Abajo, en la calle, están Óscar y Jan, dos hermanos como dibujados en blanco y negro, y a su alrededor unas calles que pertenecen al pasado pero están más vivas que nunca. Con esta novela breve, Juan Marsé rinde un espléndido homenaje a la memoria y a la felicidad, unas palabras viejas que en manos del gran maestro de repente parecen nuevas, como acabadas de estrenar.
Casa del libro, imatge i text


Erri de Luca. El pes de la papallona. Bromera, 2011.

El rei dels isards sap que el seu temps s’esgota després d’anys de supremacia indiscutible per la seva força i grandesa. Ara, les seves banyes hauran de rendir-se a les d’un fill decidit. Sap com encarar el seu ocàs amb dignitat. És novembre. Des de la vall se sent l’olor de l’home, de l’assassí de la seva mare. El vell caçador furtiu sap que també voreja el final. Ha passat la vida acaçant molts fills del rei, però era ell a qui realment buscava. Aquesta serà l’última temporada, no queda més temps si el vol vèncer.
Dos éssers únics, extraordinaris, solitaris en la seva supremacia, han posposat durant anys un duel en el qual no hi ha en joc el seu destí, sinó la veritat de dues vides oposades. Una papallona que durant generacions s’ha posat a la banya del rei esbategant al vent serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents.  

Edicions Bromera, imatge i text

Sorj Chalandon. La quarta paret. Edicions de 1984, 2014.

L’any 1982 en Sam està a les acaballes de la seva vida. Crida en Georges, el seu amic, el seu contrari, l’activista de carrer que es pensa que ho ha vist tot i no ha vist res. L’última voluntat d’en Sam és que en Georges acabi el que ell va començar. Representar Antígona en el cor esquinçat de Beirut. Entre franctiradors de tots els bàndols. Robar a la guerra unes hores de pau. Els actors han de ser xïites, palestins, cristians, drusos, maronites, tots, totes les ètnies i religions arrossegades pel conflicte. 
En el teatre, una paret invisible aïlla els actors del pati de butaques. En l’escenari bèl·lic, a un costat de la paret hi ha els botxins i les seves víctimes. A l’altre, el públic que contempla la tragèdia amb horror o indiferència, tant se val: aquesta paret els protegeix del que veuen els seus ulls. Travessar-la no surt de franc.

David Trueba. Blitz. Anagrama, 2015.

Blitz podría ser una tragicomedia romántica. Pero como ese género no existe, estamos invitados a ignorar las etiquetas y centrarnos de manera apasionada en la peripecia de los personajes. En especial de Beto, un joven arquitecto paisajista que llega a las costas de Múnich en medio de un naufragio vital y sentimental. Invitado a participar en un concurso que podría solucionar sus perspectivas de futuro, ha llegado acompañado por su novia. Pero, casi al instante, su estancia en Alemania se convertirá en una comedia humana. Bajo el destello de un relámpago, que es exactamente lo que significa la palabra blitz, tendrá que afrontar un cambio de vida y de ideales.
Editorial Anagrama, imatge i text

 




Paolo Giordano. Negre i plata. Edicions 62, 2015.

En el dia  a dia d’una parella es barregen els bons i els mals dies, els caràcters amb humors negres, malenconiosos i introvertits (ell), amb els argentats, radiants i vitalistes (ella). Cadascun amb els seus capricis, els seus desigs, les seves inseguretats. La convivència quotidiana, doncs, no és un camí de roses. I encara menys quan es tracta d’una parella jove que està aprenent que les famílies, com les persones, també pateixen la solitud.
Afortunadament la jove família protagonista de Negre i plata –el narrador, la seva dona i el fill– compta amb la senyora A –68 anys, vídua sense fills– que entra en les seves vides per fer-se càrrec de les tasques de la casa i aviat es converteix en el centre d’equilibri del nucli familiar. La seva influència benigna, el seu silenciós tutelatge, els ajuda a afrontar l’inevitable del dia a dia i evita que el seu amor es confongui en un malentès.  La notícia que la senyora A. pateix una malaltia greu, però, ho trasbalsa tot.
Grup 62, imatge i text

Àngel Burgas. Kalimán en Jericó. Bambú, 2014.

Llegué a Medellín buscando a Adrián y conocí a Nahum, a Hernán Darío, a Jonathan, a Víctor Manuel, a Fernando, a Juan Esteban, a Rubén Darío, a Wilinton, a Douglas, a José Daniel, a Ángel Antonio, a Julio y a Fabio. En Barcelona yo soy Santiago, pero aquí, en la Fundación Faro de Jericó, soy Kalimán, el héroe que escucha las historias reales de unos muchachos heridos, maltratados, desterrados de la buena vida. No se puede borrar lo vivido, y aprender a caminar de nuevo no es tarea fácil. Pero los pelaos de Faro también son Kalimanes, han abandonado la calle y las drogas y el malvivir para empezar a mirar hacia el futuro con esperanza.
Editorial Bambú, imatge i text




 
Giuseppe Catozzella. Córrer sense por. Sembra, 2014.

La Samia sent a les cames les ganes de viure. És la més ràpida d’entre els infants que corren pel laberint de carrers polsegosos de Mogadiscio. Tots han conviscut amb la guerra des que van néixer. Però la Samia ja no li té por. Amb només vuit anys comparteix amb l’Alí, el seu amic i confident, el somni de participar als Jocs Olímpics. No ho tindrà gens fàcil. Tot i així, es classificarà per a Pequín 2008. Arriba última, molt lluny de la resta de corredores. Però la imatge de la seva tenacitat la converteix en un símbol. De tornada a casa tractarà de preparar-se per superar nous reptes. Fins que se li complicarà el més important: sobreviure.
Sembra Llibres, imatge i text

C.S.Lewis. Una pena en observación. Anagrama, 1994.

En 1952, la poetisa norteamericana Helne Joy Davidson Gresham, católica, divorciada y comunista, apareció en la vida del cincuentón clive Staples Lewis, católico, soltero y eminente hombre de letras británico, que ejercía en aquel entonces su magisterio en Oxford. Helen- H., como se la denomina en el libro- sentía desde hac ía tiempo una profunda admiración por Lewis, al que hasta ese momento sólo conocía a través de sus obras y de un escaso intercambio epistolar. Del encuentro personal surgió el amor, al que el ya maduro escritor se entregó con entusiasmo. Pero la dicha duró poco: Helen enfermó de cáncer y murió, dejando a Lewis sumido en el dolor. El presente libro, excelentemente traducido por Carmen Martín Gaite, es el fruto de ese dolor. C. S. Lewis reflexiona sobre su desdicha, sobre la pérdida del ser amado, y que se confronta con Dios, con su aparente ausencia y con la que parece ser su verdadera naturaleza. 
Editorial Anagrama, imatge i text

Julian Barnes. Niveles de vida. Anagrama, 2014.

«Juntas dos cosas que no se habían juntado antes. Y el mundo cambia. La gente quizá no lo advierta en el momento, pero no importa. El mundo ha cambiado, no obstante.» El libro arranca con esta reflexión y en efecto reúne tres historias aparentemente inconexas que acaban mostrando secretos y sutiles lazos. Niveles de vida habla de la aventura de vivir, de los retos imposibles, del amor que todo lo desborda y del dolor de la pérdida. Y lo hace entretejiendo tres piezas independientes. La primera nos habla de los pioneros de la conquista del cielo con los globos aerostáticos y de las iniciales tentativas de fotografías aéreas realizadas por Nadar, aspirando a ser el ojo de Dios. La segunda historia retoma a un personaje de la anterior, el coronel británico Fred Burnaby –bohemio, aventurero y viajero, que murió en Jartum–, del que se relata su pasión por la legendaria actriz Sarah Bernhardt. La tercera parte salta en el tiempo del siglo XIX al XX y de las historias ajenas a la propia: la muerte de su esposa. 
Editorial Anagrama, imatge i text

 
Marianne Frediksson. Las hijas de Hanna. Salamandra, 2002.

En una fría habitación de hospital, frente al lecho de su madre que yace senil en el ocaso de la vida, Anna es consciente por primera vez de lo poco que conoce a su progenitora. Decide pues, valiéndose de unos diarios y unas fotos de familia, emprender un viaje hacia el pasado con la intención de descubrir los hechos más importantes que determinaron la existencia de Johanna y de Hanna, madre y abuela, en busca de esas señas ocultas, esos códigos secretos que, pasando de generación en generación, modelan nuestra identidad sin que apenas tengamos conciencia de ello. Y lo que empieza siendo pura curiosidad se transforma pronto en acuciante necesidad, pues Anna comprende que sólo así podrá reconciliarse con su pasado y encontrar la estabilidad que le permita solucionar los problemas que la aquejan.
Salamandra, imatge i text