dissabte, 30 de gener del 2016

Paraules dels tertulians: Una pena en observació (II)

Amb tinta d'esperança
La mort és universal com l'amor. El testimoni que deixa C.S. Lewis en la seva obra ´´Un dol observat´´ - vàlvula d'escapament per la mort de la seva estimada esposa diagnosticada d'una malaltia inguarible- és l'udol esquinçador d'un llop solitari perdut en la tenebrositat d'una nit sense lluna, ferit de mort, ferit d'amor.
En tan sols seixanta-nou pàgines, tan lúcides com demolidores, Lewis evidencia com la fe de debò es pot convertir en fum de la imaginació, quan els xiscles desesperats escanyen qualsevol resposta de veritat capaç d'assossegar el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat.
´´...On és Deu? Aquest és un dels símptomes més inquietants¨.
En tan sols quatre capítols, tant extraordinàriament ètics com intel·lectualment eloqüents, analitza amb una profunda sinceritat del jo, la força dels valors morals estroncada en sec i completament absent mentre el procés del dol és viu, i cóm va tornant a créixer de mica en mica a mida que el sofriment intens...va sofrint.
El dol és el dolor de l'esperit i no s'apaivaga de manera sintètica o fingida, necessita el seu espai en el temps, per plorar ("Benaurats els qui ploren"), per patir-lo amb llibertat i naturalitat fins que es va restaurant a poc a poc la capacitat de rebre o fins que es va retrobant el seny.
"Sé que no tan sols s'han d'eixugar llàgrimes, sinó que també s'han de cicatritzar ferides...Però, oh, Déu! Fes-ho suaument, suaument..."
La narració adquireix una profunda intensitat quan el protagonista, conscient que les seves creences trontollen, s'esvaeix de qualsevol prejudici i estableix un diàleg espiritual sincer amb Ell, de tu a Tu, en una prosa apassionada que regalima el perfum de l'amor enyorat, fent de preguntes sentències i concloent respostes internes suturades amb el fil de la serenor.
Perquè si la fe ens abandona és perquè l'hem tinguda ("Truqueu i us obriran")
I si la fe ens vacil·la, és perquè està present ("A tot aquell qui té, li serà donat")
Lewis carrega paraules amb la tinta lluenta de l'esperança.
"Quan lloem no gaudim en certa manera d’allò que lloem, encara que estiguem lluny?...Amb la lloança encara puc gaudir, fins a una cert punt, d'ella i, fins a un cert punt,ja puc gaudir d'Ell".
Tot un manual de la intel·ligència en plena acció, la que engega el motor de la voluntat capaç de restablir l'encoratjament.
Un petit gran llibre amb una retòrica brillant escrit amb la tinta del color universal de la mort i de l'amor.
Maite ACUÑA

Paraules dels tertulians: Una pena en observació

Fa pocs dies va ser Nadal.  Aquest any, no ho semblava. Dies clars i assolellats. Temperatures altes, massa, per als hiverns que estem acostumats. En lloc d’abrics hem  portar samarretes. Ha passat també Fi d’Any i Any Nou. Els Reis. No podien faltar! Els seus amics, els nens, els esperaven amb impaciència. Per tots, nens i grans, l’arribada del Reis, el millor de les festes. Quanta màgia! Quin goig la cara d’un infant davant dels regals! I quants regals al voltant de l’arbre, al costat del pessebre, a sobre d’una taula on els Reis i camells havien fet un tast d’allò que els menuts els hi havien deixat. Quin goig!!!
I just ara toca continuar el viatge per les estacions, com un tren que va portant passatgers, i cadascú baixa o puja a parada que toca. Les nostres pròximes estacions: prats verds, flors de tots els colors i mides, és la primavera; l’estiu ens porta dies llargs, platja, cossos esvelts; i la tardor, recollida de fruits, canvi del color dels boscos, ara vermellosos i groguencs. Ja tenim l’hivern: la neu blanca i de nou les festes.
Sense adonar-nos anem fent via, cada any igual, cada any diferent. L’última estació s’apropa. És massa d’hora. L’última vegada de veure sortir el sol. L’última vegada d’esperar la lluna. La primera vegada del què hi ha allà? Tots sabem que la nostra família, els nostres avantpassats ens esperen, ells hi són. Uns fa poc; altres, molt. Però, ens dol tant deixar els d’aquí!!!
En C.S. Lewis va viure aquesta experiència. En aquest cas, la mort de la seva dona. Ella va ser la que va marxar. Ell va patir el dol i va voler compartir-lo amb tots nosaltres.
La seva  dona, la H (així l’anomena ell), després d’una llarga malaltia, càncer per més detall, el va deixar. Per anar on? Per primera vegada des que la va conèixer, enamorar-se, casar-se..., es troba sol, ben sol. Tot en ell és buidor.
En C.S. Lewis ja tenia 51 anys i ella no era precisament una joveneta. Ell, professor de Literatura Medieval a Oxford, molt conegut al Regne Unit per les seves conferències sobre temàtica cristiana i, allí i aquí, pels seus llibres per als petits de casa. Ella, poetessa nord-americana. Van trobar-se i estimar-se. Viure i compartir des d’aquell moment un viatge plaent, intens. Hi havia tant per viure!!! Durant aquells pocs anys es van complaure en l’amor, en totes les modalitats: solemne, joiós, romàntic, realista..., de vegades, dramàtic com una tempesta i de vegades, tan confortable i planer com posar-se les sabatilles. Sempre volien alguna cosa més. Buscaven en aquesta perfecció a Déu?
L’H. va ser, ara ja en passat, amiga, amant, mare, companya. Moments fàcils, moments difícils i també terribles. El pitjor de tots, la seva malaltia. Diagnòstics, radiografies, anàlisis, medicines. Falses esperances. Ella va patir molt. En Lewis, també. Però també van saber trobar moments de felicitat. Felicitat que omplia i donava forces per continuar.  A l’H la va veure patir i molt. “Déu, feia falta això?” L’últim dia sobre el llit, l’un al costat de l’altre, “Estic en pau amb Déu! Ja puc marxar!” -va dir- “És que no hi estava sempre en pau amb Déu? Estic rabiós molt rabiós. Per què ella?”
Tot es buidor, La casa buida. Jo buit. M’agrada la gent a casa. M’agrada que parlin entre ells. En canvi jo vull silenci. Ells diuen que ella hi és? Està en Déu! I jo dic “Torna, Torna!! Com ho sabeu que allà no es pateix? I com sabeu que pateix qui es queda i no qui marxa? El meu dol es punyent, net. Semblo borratxo. Els mateixos símptomes.“
Diu en Lewis:
Busco Déu. I què trobo? Silenci i més silenci. Han passat uns dies. No puc parlar d’ella als fills. Apareix incomoditat. Igual passa al treball i amb la gent del carrer. I a sobre no puc pregar per ella. Per ella no puc! I això que he pregat per molts d’altres. Reconforta. Es llavors quan ploro com una magdalena. No vull que em vegin així. Jo he sigut un home de recursos. Encara ho sóc. Per què tanta buidor?
Toca treballar, això sembla que encara rutlla. Només això. La resta no hi és. No puc. Tot deixat. Déu vine! Deu torna! L’ H havia esdevingut costum. Ara ho veig. Sense pensar-hi sabia que hi era, les petites coses del cada dia, prendre una copa de vi, parlar per parlar. A vegades discussions, punts de vista diferents. Com el trobo a faltar el dia a dia d’abans!
No vull anar a dormir. Les nits son alhora punyents i plaents. Somio amb ella. La somio en present. Això no ho vull. Vull la H tal com era. Tampoc no vull un record transformat. Ni un somni present. Vull a ella. A ella!
Han passat força dies. Em trobo molt millor. Igual que quan hi ha molts dies de boira espessa, obres la finestra i que veus? Un sol radiant. Això m’ha passat amb l’ H. Un dia una forta impressió. Sé que hi és. Igual que si fos un sol. Hi és. Tant si el prens tombat a la platja, com si ests dins una habitació sense finestra. El sol hi és. El mateix que la H.
He sigut capaç de tornar als llocs on havíem trobat la felicitat. Sense ella. Es clar! Però jo sé que hi és. Tinc que fer un viatge. Vull anar a trobar-la. I fer-lo aviat. I al mateix temps que  trigui molt en arribar l’última estació. Tinc tantes coses a fer!
A C.S. Lewis aquesta soledat i la seva presencia l’acompanya.  Res es igual a quan estava solter.  Ha sigut i és l’amant de H. Ha deixat les llibretes d’aquest últim temps on expressava els seus sentiments. Ara fa poesia. Poesia, sí. Per ella!  Ha tornat.
És aquets el camí? Com serà la trobada?  El temps d’allà és com el  d’aquí?
L’“era” i el  “serà”. Tinc pressa. Tinc temps. Hi ha tan per fer! I tant poc temps!
Roser SAURA


Font de la imatge

divendres, 29 de gener del 2016

C. S. Lewis: Una pena en observació

Tertúlia del mes de gener

          diumenge, 17 de gener del 2016

          Paraules dels tertulians: La ridícula idea de no volver a verte

          És una bona sorpresa trobar-se en aquest llibre amb una biografia de Marie Curie, la científica polonesa guanyadora de dos premis Nobel, el primer de Física l’any 1903 juntament amb el seu marit i el segon de Química en solitari l’any 1911.

          Sempre m’han agradat les biografies de persones que han tingut una vida rellevant en algun camp de la societat i aquesta és extraordinària. Marie Curie va ser la primera dona en moltes coses. Jo coneixia la importància dels seus treballs sobre la radioactivitat, però ignorava completament la seva trajectòria vital des dels primers anys al seu país d’origen, Polònia, fins a la seva mort als Alps francesos als 66 anys. Una vida intensa, amb experiències diverses i amb una dedicació gairebé exclusiva a la seva feina d’investigació.

          Rosa Montero parteix de l’encàrrec de fer un pròleg al Diari de Marie Curie, un diari d’unes quantes pàgines escrites durant l’any posterior a la mort del seu marit, Pierre Curie, atropellat per un carruatge a un carrer de París als 46 anys. A les pàgines escrites per Marie s’entreveu el seu sofriment i les particularitats de la relació que tenia amb el seu marit, així com amb les seves dues filles. Un relat ple de sentiments.

          En el moment de rebre l’encàrrec, Rosa Montero acabava de passar per la situació personal de la pèrdua de la seva parella, Pablo Lizcano. Es tractava d’una vivència semblant a la de la protagonista del diari, no per les circumstàncies de la mort, però sí pel sentiment de soledat, de mancança, d’absència... que deixa la desaparició de la persona amb qui es comparteix la vida. Aquesta coincidència podria fer pensar que el llibre és un recurs per abocar les reflexions i els estats d’ànim de l’escriptora durant aquest període de dol i per tant que es tracta d’un llibre trist, però a mesura que vas llegint te n’adones que no és així en absolut. Sí que hi ha, inevitablement, referències a la pròpia experiència i rememoració de moments dolorosos, però en conjunt el llibre és ple d’optimisme i d’admiració per la figura de Marie Curie.

          Les dades de la biografia es van entrellaçant amb comentaris de tota mena de l’escriptora, a vegades irònics, a vegades provocatius, sempre amb la voluntat de no deixar indiferent ningú, en una successió d’episodis que van seguint el fil cronològic de la vida de la científica polonesa i que van acompanyats de la mirada personal de Rosa Montero amb la seva manera particular d’entendre el món i de veure les coses.

          Per fer aquest llibre, l’autora s’ha nodrit de la lectura de molts textos biogràfics i ha fet un treball d’investigació que l’ha portat a aprofundir en els aspectes personals que més li interessen, com la relació de Marie Curie amb la seva família polonesa, les amistats, els enamoraments, el moment de conèixer el seu marit i la vida que comparteixen, el seu paper com a mare de dues filles (una de les quals va seguir els seus passos com a científica i va obtenir un altre premi Nobel de Química), els problemes amb la comunitat universitària pel fet de ser una dona en un món d’homes, les crítiques contundents de la societat i els mitjans de comunicació per la seva relació amb un home casat els últims anys de la seva vida, etc.

          Un llibre ric, suggestiu, apassionat, del tot recomanable.