dimecres, 27 d’abril del 2016

Paraules dels tertulians: Confidències d'una reina

Confidències d’una reina, un passeig pel Vilamajor del segle XII

Una de les missions de la literatura és transportar-nos a un altre paratge, a un altre temps, fer-nos transitar per camins que mai hem recorregut oblidant-nos per uns instants que, en realitat, mai ens hem mogut del nostre lloc de lectura.


Amb la novel·la Confidències d'una reina, Teresa Sagrera ens ofereix un viatge al Vilamajor del segle XII en una expedició pel món medieval de la mà de personatges històrics com Peronella, reina d'Aragó, qui, malgrat no haver conegut a la seva mare, Agnès de Poitiers, sentiria eternament la seva absència. Amb només catorze anys contrau matrimoni amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, de quaranta. A la cerimònia lluirà les arracades de perles de Berenguera, l'encarregada d'educar-la per ser reina i a qui faria llum permanentment en el silenci de la seva cambra reial, per tal de mantenir viu el seu esperit i els seus consells: "Val més el que es calla que el que es diu".

Una novel·la històrica excel·lentment documentada que ens il·lustra tan en la forma: "Qualsevol dona s'hauria sentit orgullosa de ser escollida per engendrar la descendència que uniria el regne d'Aragó i els comtats de Catalunya"; com en el contingut: "El gran Guillem IX d'Aquitània, el més gran poeta en llengua occitana, que deixà enrere el llatí i feu les seves composicions en la llengua que podia entendre el poble". Dotat d'una sensibilitat extraordinària per la poesia i reconegut com el primer dels trobadors, l'avi matern de Peronella dormitava per l'ànima de la seva neta fins que un jove trobador, Guillem de Vila-rasa, acompanyat del seu llaüt, entona la melodia capaç de despertar l'essència del poeta captivant-la fins fer-la embogir d'amor. "El nostre amor va més enllà d'aquest món i ningú el podrà destruir".

Lliure tan en les temàtiques com en el to, Sagrera va encaixant perfectament totes les peces del puzle igual que el ritme intern al que sotmet el lector quan aquest viatja al costat de personatges tan entranyables com en Grau, el cuiner de palau a Vila Maior, un pou de saviesa, d'equilibri, amb una gran capacitat de paciència que culmina en un permanent estat filosòfic: "És evident que per conèixer la gent el més important és aprendre a escoltar-la".
C:\Users\taulaq\Desktop\aaaaaaa\IMG_9820.JPGPersonatges com la Druida, una jueva que sap molt bé què vol a la vida. Malgrat que la medicina està reservada als homes, la seva prioritat era curar a les persones en un món on els xumets eren de drap farcits de mel.

Però és amb l'esplèndida definició de la personalitat de la Loreto, la dama de Peronella, on l'escriptora instaura una connivència amb el lector capaç de convertir-la en previsible, com si la coneguéssim de tota la vida: "Les violetes eren com ella, silvestres però a la vegada delicades; fràgils, però al mateix temps s'alcen amb fermesa amb la seva forta tija, petites, però alhora valentes per gosar alegrar amb el seu color els racons més ombrívols del bosc, pròpies dels boscos d'alzines com els que embolcallaven Vila Maior. Realment n'estava convençuda: la Loreto era com les violetes de bosc, que tenen les fulles en forma de cor, tan gran com el de la seva dama".

Bojament enamorada de l’espòs de la seva reina en silenci, la Loreto es converteix en còmplice perquè Peronella pugui escapar-se una nit del palau per abraçar-se amb el seu estimat trobador. Aquella va ser la nit on les dues dones, que lluitaven per sobreviure en un entorn hostil, van viure com realment desitjaven.
Amb perfum de violetes i transformada en reina, la Loreto engendraria Guillem Berenguer de Barcelona en la cambra reial que aquella nit visitaria el comte Ramon Berenguer IV que, fins anys més tard, no resoldria l'enigma de l'olor de violetes.
Amb perfum de llibertat i galopant pel mig del bosc abraçada al seu amor, Peronella i Guillem cavalcarien junts cap a la dolça felicitat.
L'estructura d'aquest llibre ens proporciona nombroses cites deliciosament seleccionades amb què Sagrera el dota d'una dimensió diàfana i ens transporta a un altre temps i alhora aquí mateix:

            "Sóc amor, i he fet de l'estimació el meu estatge,
             goig i alegria és la casa on m'estic.
             Sóc pau i benestar, quan parlo
             duc el descans i trec el neguit."
                                       Abraham Ben Hasday  (jueu barceloní segle XII)

Una obra premiada de manera excepcional en la categoria de finalista del Premi Néstor Luján 2013 (aquest guardó només té un guanyador), però tots els lectors de Confidències d'una reina sortim guanyadors d'aquesta expedició en què Teresa Sagrera ens guia de manera magistral pel Vilamajor del segle XII.
Maite ACUÑA
C:\Users\taulaq\Desktop\Teresa Sagrera juny 2016\IMG_0457.JPG


C:\Users\taulaq\Desktop\aaaaaaa\IMG_9842.JPG

Font de la imatge portada del llibre

dimarts, 26 d’abril del 2016

Teresa Sagrera: Confidències d'una reina

Tertúlia del mes d'abril

diumenge, 10 d’abril del 2016

Paraules dels tertulians: Desig de xocolata

Desig de xocolata es llegeix bé. És pot seguir sense esforç, resulta agradable per passar l’estona.  
Comença amb una trencadissa: una xocolatera antiga que s’ha trencat en caure i que en Max intenta restaurar “amb una pega que ho enganxa tot”. No sabem si també servirà per refer la vida dels seus personatges.
Seguint la trajectòria de la xocolatera, podem esbrinar la vida dels personatges que apareixen en el llibre.
Amb Desig de xocolata, fem un recorregut històric: des de la Barcelona actual cap a la Barcelona de finals del XIX i fins a la França de la Il·lustració, tot observant de passada el teixit social, les relacions i inquietuds de les diferents èpoques.
Es podria dir que, amb aquest objecte i de la mà de diferents dones (Sara, Aurora, Càndida, Marianna i Adelaïde), fem aquest recorregut.
En cada apartat, el plaer de la xocolata va acompanyat d’altres sensacions no tan plaents: plaer/engany a la primera, plaer/por a la segona i plaer/rebuig (en l’aparença) a la tercera.
Primera part. Assistim, expectants, igual que la Sara, a la trencadissa de la xocolatera i, al mateix temps, a la trencadissa de les esperances de la Sara de reconquistar el seu antic “enamorat”. El món que ella s’havia anat fabricant en trobades esporàdiques i no tan secretes com ella es pensava.
Segona part. El plaer de la xocolata va associat a la por de l’Aurora, por no tan sols per escurar d’amagat la xocolata sobrant, sinó també pel caire que prenia la vida de la seva amiga i mestressa; por per voler desempallegar-se d’una xocolatera que havia estat companya de les seves alegria i neguits.
Tercera part. La xocolata, en aquella època, era un plaer de reis. No obstant, l’Adelaïde vol marcar la diferència en demanar una xocolatera que s’apartés del gust de l’època “imposat” en certa manera per Madame de Pompadour.
També podem apreciar que el desig de xocolata ens posa de relleu un desig de llibertat. Llibertat per poder seguir el que desitja el nostre cor (primera part), per superar les diferències entre les classes socials (segona part), per exportar els principis de la revolució francesa (tercera part). Mentrestant, ara per ara podem assaborir una bona tassa o xicra de xocolata mentre llegim un bon llibre.

Care Santos: Desig de xocolata