dijous, 31 de desembre del 2015

Bon Any 2016!

“Os deseo un año de salud, de satisfacciones, de buen trabajo, un año durante el cual tengáis cada día el gusto de vivir, sin esperar que los días hayan tenido que pasar para encontrar su satisfacción y sin tener necesidad de poner esperanzas de felicidad en los días que hayan de venir. Cuanto más se envejece, más se siente que saber gozar del presente es un don precioso, comparable a un estado de gracia”

Marie Curie (Carta a la seva filla Irene, 1928)


Fernando Botero. Mujer leyendo
Font de la imatge

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, 17 de desembre del 2015

Rosa Montero: La ridícula idea de no volver a verte

Tertúlia del mes de desembre





            Vídeos
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 16 de desembre del 2015

Paraules dels tertulians: El cinquè en discòrdia

Sembla que el gènere humà no acaba mai d’evolucionar. Potser sí pel que fa a la tecnologia, a les eines que ens permeten adaptar-nos al medi -o més aviat fer que el medi s’adapti a nosaltres, com espècie invasora que som-. Perquè en poc més de cent anys els estris dels quals ens servim han canviat tant, que podria semblar que les persones no tenim res a veure amb els nostres avantpassats més propers.

Però els filòsofs de l’edat antiga, a Grècia, a Roma, ara fa uns dos mil cinc-cents anys, ja es preguntaven sobre el sentit de la vida, de la mort, de les pors, dels desitjos, del poder, de la culpa, de les relacions humanes en definitiva, i són exactament les mateixes qüestions que ens fan ballar el cap vida rere vida, existència rere existència, generació rere generació. I no només són idees que ens capfiquen a la vella Europa, sinó que deu ser una matèria realment transversal.

William Robertson Davis,  escriptor, actor, productor i periodista canadenc, ens acompanyava, el 1970, en la primera entrega de la trilogia de Deptford “El cinquè en discòrdia”, per la llarga vida de Dunstan Ramsay, un personatge sobri, semblaria que fins i tot gris, al qual podem pensar que la vida li passa per sobre, o més aviat pel costat. 

El professor Ramsay és el cinquè en discòrdia, aquell personatge que no és el protagonista de la història, ni l’amor de l’heroi, ni el mentor del protagonista, ni tan sols l’antagonista, el seu enemic, sinó el que, tot i no ser ningú rellevant en la narració, “coneix el secret de l’heroi, apareix per ajudar a l’heroïna quan es creu perduda i fins i tot pot provocar la mort d’algú, si això forma part de l’argument”.

Però no ens deixem enganyar per les paraules  de Liesl, que al cap i a la fi no deixa de ser una secundària en aquestes pàgines, i fixem-nos en el que sembla que no es diu, en el que el mateix Ramsay pretén negar però que l’autor ens crida ben a prop de l’orella: com en resulta d’interessant com el professor de literatura Dunstan Ramsay ens explica una societat sencera, la del sud-est del Canadà de principis del segle XX, quan la gent era més pobra i més inculta, quan les relacions i la moral socials es regien per les regles estrictes de les religions cristianes, i això atenallava la bondat de les persones i n’excusava la seva maldat.  

Perquè Dunstan Ramsay es despulla davant el lector i ens mostra, sense cap mena de recança, els sentiments més profunds, les raons més pures. Ens demostra paraula a paraula, fet a fet, que ho és tot menys el cinquè en discòrdia. No és la persona més rica del seu entorn, ni la més guapa, ni la més hàbil, però és la més sincera i conseqüent, la més valenta, encara que això signifiqui ser un no-ningú davant els ulls dels seus coneguts. Per ell sabem de la buidor a l’ànima del soldat a la trinxera; de la culpa que t’acompanya tota la vida per un fet que la resta del món sembla haver oblidat; de la lleialtat total a un amor que mai serà correspost, fins i tot quan ja no estimes a aquella persona però reconeixes el vincle que durarà fins a la mort; de la tristor amarga de quan la idealització dels pares s’esquerda per primera vegada; de la crueltat de saber-se un mer personatge en la vida d’una altra persona i de la de saber que un mateix acaba de destruir la felicitat d’algú sense poder fer res per evitar-ho.

De Robertson Davies s’ha dit que era el Charles Dickens de la literatura canadenca. La seva prosa àgil i atractiva, d’estil elegant i addictiu, aconsegueix fer-nos entrar en l’univers complex de les societats petites. La profunditat psicològica de tots els seus personatges ens els presenta com a reals, encara que, igual que la biografia del mag Magnus Eisengrim, tot sigui una invenció.  

En “El cinquè en discòrdia”, el mateix professor Ramsay ens explica la seva versió de la petita història de Deptford, la que l’ateny a ell, al seu amic-enemic Boy Staunton i al petit Paul Dempster. Serà en les dues següents novel·les de la trilogia, “Mantícora” i "Món prodigiós”, on Robertson Davies ens deixarà arribar a la ment dels altres personatges, i així sabrem la mesura de la integritat del professor Ramsay, a qui, a hores d’ara, hem enaltit fins als altars, talment un dels seus estimats sants.

Núria Farràs i Giol

Font de la imatge

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, 15 de desembre del 2015

Robertson Davies: El quinto en discordia

Tertúlia del mes de novembre



          Vídeo


Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 6 de desembre del 2015

Paraules dels tertulians: Temps d'innocència

Literatura amb ànima
Un cant a Mallorca de la veu d'una gran escriptora que, empesa pel naixement de la seva primera neta, Marina, engega el fonògraf de la memòria per composar la partitura panoràmica d'una illa desapareguda i dels records familiars. Un llenguatge afinat i viu entona de manera autobiogràfica la simfonia d'un univers infantil, amb notes que donen el to d'olors i sabors, però també de pors i prohibicions, en un sistema musical màgic i innocent.

Carme Riera ens ofereix el seu relat com si fos una panera plena de cireres enllaçades l'una rere l'altra, capítol rere capítol, en la Mallorca rural dels anys 50, abans que el turisme envaís ses illes, en una època en què les aparences eren trascendentals. (Avui les aparences ens esgarrifen amb la tragèdia humanitària dels centenars de milers de refugiats de guerra, el 58% dels quals són menors de 18 anys).

La paraula guerra tenia un ús quotidià que son pare li explicava: "És l’exemple de la imbecil·litat humana i del fracàs de la intel·ligència". Un pare que organitzava reunions clandestines per enderrocar el règim franquista i aconseguir l’arribada de la democràcia (demos: poble, cratos: govern). Però prohibeixen taxativament a sa nina que ho expliqui a ningú, "...el tancarien perquè parla!".  És així com descobreix el colossal poder que té la paraula.

"El món cabia dins el palmell de la mà dreta del pare i el seu contacte el feia planer i dolç". Cirera clau, son pare. Amb ell, sa nina de 7 anys aprèn a llegir revelant-se-li l'univers extraordinari de la literatura mitjançant "La Sonatina" de Rubén Dario o amb Valle-Inclán. Però decideixen prohibir-li aquests excepcionals autors, fet que li provoca la inoculació del virus de la lectura.

"La descoberta de la lectura fou una de les coses més importants i millors que m'han succeït a la vida". 
Una família lectora. La senyora-àvia, cirera tendra, es passava hores llegint els Episodios Nacionales de Galdós.

Una família que estima la natura. Riera fa un homenatge als arbres. Recorda com els abraçava mentre trepitjava descalça la terra que protegeix la socada, "...els arbres sempre ens esperen amb els braços oberts". La narració adquireix un to líric amb la descripció de l'olivera que mou el mestral o el xiprer sempre verd que canta amb els esbarts d'ocells que acull. La cita d'un haiku de Màrius Torres, que personalment venero, culmina aquesta honorança: "Vius entre l'aire./ De nit vas de la terra/ a les estrelles./Quan seràs mort, encara/ faràs créixer una flama."

L’olor del mar impregna intensament els seus sentits fins identificar-s'hi. La mar, sempre canviant i solcada per vaixells, la contemplava meravellada des de Sa Marineta, la casa a Deià, però sense poder-la tocar, com tampoc podia tocar la roca ciclop (roca d'un sol ull) Na Foradada, que des de la terrassa observava en tot el seu misteri. Era la casa de vacances i és on descobreix oficis que ja han desaparegut, sons i olors del camp i de la muntanya que ja no hi són, expressions lingüístiques perdudes com "tenga" o "xuetons", nom que rebien a Ciutat els jueus. 
 
A la casa de Palma aprèn a escoltar les parets i a mirar la vida des dels balcons i finestres. Aprèn de l'estricta disciplina de les monges Trinitàries i també les del Sagrat Cor, a saber pelar taronges amb forquilla i ganivet, o a pregar abans de dormir, no fos cas que moríssim mentre dormim i, de no haver-ho fet, anéssim directes a l'infern. Si bé les monges van tenir una extraordinària influència en molts aspectes de la seva vida, aquesta va ser determinant en un gran descobriment, el teatre. Avui, el skyline de Ciutat el continuen formant els campanars de les esglésies. El so de les campanes, l'olor intens d'encens de les misses compareixen en una narrativa que traspassa el silenci de la lectura i el cobreix de tonalitats, sabors i olors, amb una qualitat literària exquisida en sintonia amb l'enriquiment personal. 
 
Temps d'innocència és tornar a passar pel cor tots els instants viscuts i gravats en la memòria de sa nina que Carme Riera porta dins, i és acotxar-nos en una de les grans veus de la narrativa catalana, que té la virtut de preservar l'ànima de Mallorca.

                                        Maite Acuña

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, 18 de novembre del 2015

Carme Riera: Temps d'innocència

Tertúlia del mes d'octubre



 Entrevistes

 Vídeos
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dilluns, 16 de novembre del 2015

Cèlia Suñol torna a l’Ametlla

El 1946, en una de les seves estades a l’Ametlla, Cèlia Suñol va començar a escriure Primera part, la història d’amor entre una jove burgesa i un jove danès malalt de tuberculosi que fan estada en diversos sanatoris europeus. Com en les obres de les narradores catalanes de la preguerra, Cèlia Suñol hi literaturitza un món emotiu i referencial femení. Situa la relació amb l’home en l’epicentre de la novel·la i planteja, com a tesi fonamental, que la força de l’amor permet superar totes les adversitats. Suñol fa ressaltar la igualtat entre Helena i Ole, en què ell es comporta sempre com un amic resignat, calmós i raonable, i, coneixedor de l’esperit rebel de la seva dona, fins i tot aprova la independència amb què ella de vegades actua. Mentre que Helena és una figura amb matisos, complexa, Ole és el màxim exponent de la puresa espiritual, un personatge sublimat. 

Entrecreuant el tema del feminisme Suñol pren partit per l’emancipació de la dona. Així com en altres obres tracta amb coratge l’avortament o la prostitució, a Primera part evidencia les rivalitats dins del moviment feminista i exposa el seu imaginari amb to reivindicatiu però conciliador, buidat d’intenció pamfletària. Tenia una fonda consciència social, traduïda en una crítica acerada contra els capellans, els militars i els poderosos. Si bé el censor de les galerades del llibre, obsedit a salvaguardar el dogma i la moral catòliques, va ignorar les píndoles de crítica social, va mutilar amb fúria pàgines en què l’autora qüestionava la força de la religió i els costums de la societat espanyola. 

Si l’opera prima de Suñol, deutora d’un pòsit de lectures gens negligible, va representar una revelació total va ser tant per la seva maduresa com per la confiança que va despertar entre una resistència antifranquista, que combatia per la represa del gènere novel·lístic, el més popular i, doncs, el més vigilat pel règim. El títol de la novel·la ja anunciava una obra completa que s’havia de cloure amb Sílvia, però aquesta segona part de la seva vida, mancada de distanciament crític, va restar inèdita després d’haver estat presentada infructuosament a premis i editorials. La fortuna, però, ens ha reservat una sorpresa als seus lectors. D’aquí a una mesos podrem redescobrir la complexitat de l’obra de Cèlia Suñol amb la primera edició d’El Nadal de Pablo Nogales i El bar, que contribuiran a redimensionar la vàlua d’aquesta escriptora que l’Ametlla ha de reivindicar amb orgull.

Mireia Sopena
        (responsable de la introducció i edició de Primera Part de Cèlia Suñol)
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Comença la nova temporada de les tertúlies

El passat dijous 24 de setembre va tenir lloc la sessió inaugural de la temporada 2015-2016 de les "Tertúlies Literàries" de la Biblioteca Josep Badia de L'Ametlla del Vallès.

 

L'acte va començar amb la presentació per part de Lola Tresserras, dinamitzadora de les tertúlies, de les lectures que es faran al llarg del curs, així com la previsió de les sortides al teatre i altres projectes relacionats amb la literatura i l'art, com la celebració de l'Any Ramon Llull i la del centenari del naixement de Roald Dhal. Així mateix, hi haurà una mirada a l'obra de Fernando Botero, pintor i escultor colombià.



Va continuar l'acte amb la presentació del llibre Primera part de Cèlia Suñol, que va guanyar el primer Premi Joanot Martorell de novel·la l'any 1947 i que després d'una primera edició amb alguns fragments censurats ha estat oblidada durant molts anys, fins que el 2014 l'editorial Adesiara n'ha fet una reedició del text complet.

 Vam tenir la sort de comptar amb l'Anton Hansen, fill de l'autora, que ens va ensenyar un conjunt de fotografies dels seus pares, avis i altres familiars i amics, il·lustrant amb comentaris les escenes que s'anaven projectant a la pantalla. Moltes de les persones de les fotografies són presents d'una forma u altra en la novel·la.

La Mireia Sopena es va encarregar de presentar el llibre i ho va fer amb una introducció sobre la biografia de la Cèlia Suñol i la seva vinculació amb L'Ametlla del Vallès (algunes de les persones del públic l'havien conegut). Va parlar de l'autora, de la novel·la, del seu l'estil clar i directe, del seu enorme bagatge cultural, de les circumstàncies personals que la van dur a viure experiències singulars, de la importància d'aquesta novel·la per a la literatura catalana de postguerra... tot acompanyat de la lectura de diversos fragments de l'obra que van contribuir a que l'acte fos entranyable. 

 Tot seguit, deixem uns enllaços on ampliar la informació sobre Cèlia Suñol i Primera part.



       Vídeo

       Ràdio

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 25 de juliol del 2015

Guia de lectura estiu 2015


LECTURES RECOMANADES PER A L'ESTIU I PER A QUALSEVOL MOMENT


Xavier Bosch. Algú com tu. Planeta, 2015.

«Van resseguir la rue de Seine gairebé sense veure el carrer, pendents com estaven l’un de l’altre. El JeanPierre, cicerone amb ganes d’agradar, explicava curiositats del barri que ella escoltava en silenci. Allà on la vorera es feia més estreta, va semblar-li que, sense voler, es fregaven les mans. Pell amb pell. I va tenir una esgarrifança. Van trencar per la rue de Buci, atapeïda de turistes asseguts a les terrasses amb ombra, i de seguida van ser al boulevard Saint-Germain». El Jean-Pierre Zanardi, galerista a la Rive Gauche, és un esperit lliure. La Paulina Homs, de vida tranquil·la i familiar a Barcelona, arriba a París per al casament de la seva cosina.
Grup 62, imatge i text


Cèlia Suñol. Primera part. Adesiara, 2014.

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel·la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.
Adesiara, imatge i text






Umberto Eco. Número zero. Rosa dels vents, 2015.

Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors. Amb aquestes credencials se'ns presenta en Colonna, el protagonista de Número zero, que l'abril del 1992, als cinquanta anys, rep una estranya proposta d'un tal Simei: es convertirà en el cap de redacció de Domani, un diari que s'avança als esdeveniments a còpia de suposicions i molta imaginació, sense tenir gaire en compte el límit que separa la veritat de la mentida i de passada fent xantatge a les altes esferes del poder.
Casa del libro, imatge i text


Pierre Lemaitre. Vestido de novia. Alfaguara, 2014.

 Sophie Duguet no entiende qué le sucede: pierde objetos, olvida situaciones, es detenida en un supermercado por pequeños robos que no recuerda haber cometido. Y los cadáveres comienzan a acumularse a su alrededor.  
Casa del libro, imatge i text




Antonio Tabucchi. Per a Isabel. Un mandala. Edicions 62, 2014.

Escrita els anys 90, Per a Isabel és el resultat d’un vol de la imaginació de l’autor a Nàpols una nit d'estiu en què la lluna plena brillava en tota la seva esplendor, segons ens explica Antonio Tabucchi.
La trama es concreta en la recerca per part del protagonista d'una dona, Isabel, de qui s'havia separat fa anys i de la qual no n'havia sabut res més. En algun moment, va sentir la necessitat de retrobar-la i saber com li havia anat i va emprendre’n la recerca. Aquesta viatge, un joc gairebé detectivesc, a poc a poc es transforma en una indagació metafòrica, existencial : “L’important és buscar. No importa si es troba o no.”
Grup 62, imatge i text


Juan Marsé. Noticias felices en aviones de papel. Lumen, 2014.

Es un día cualquiera de un verano de finales de los años ochenta, y Bruno, con quince años recién cumplidos, sube a desgana los peldaños de una escalera; arriba, en el segundo piso, le espera la señora Pauli, una viejecita que aún lleva los labios pintados de carmín... Bien mirado, hoy no es un día cualquiera porque la señora Pauli ha tenido una gran idea: lanzar aviones de papel cargados de buenas noticias desde su balcón. Abajo, en la calle, están Óscar y Jan, dos hermanos como dibujados en blanco y negro, y a su alrededor unas calles que pertenecen al pasado pero están más vivas que nunca. Con esta novela breve, Juan Marsé rinde un espléndido homenaje a la memoria y a la felicidad, unas palabras viejas que en manos del gran maestro de repente parecen nuevas, como acabadas de estrenar.
Casa del libro, imatge i text


Erri de Luca. El pes de la papallona. Bromera, 2011.

El rei dels isards sap que el seu temps s’esgota després d’anys de supremacia indiscutible per la seva força i grandesa. Ara, les seves banyes hauran de rendir-se a les d’un fill decidit. Sap com encarar el seu ocàs amb dignitat. És novembre. Des de la vall se sent l’olor de l’home, de l’assassí de la seva mare. El vell caçador furtiu sap que també voreja el final. Ha passat la vida acaçant molts fills del rei, però era ell a qui realment buscava. Aquesta serà l’última temporada, no queda més temps si el vol vèncer.
Dos éssers únics, extraordinaris, solitaris en la seva supremacia, han posposat durant anys un duel en el qual no hi ha en joc el seu destí, sinó la veritat de dues vides oposades. Una papallona que durant generacions s’ha posat a la banya del rei esbategant al vent serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents.  
Edicions Bromera, imatge i text

Sorj Chalandon. La quarta paret. Edicions de 1984, 2014.

L’any 1982 en Sam està a les acaballes de la seva vida. Crida en Georges, el seu amic, el seu contrari, l’activista de carrer que es pensa que ho ha vist tot i no ha vist res. L’última voluntat d’en Sam és que en Georges acabi el que ell va començar. Representar Antígona en el cor esquinçat de Beirut. Entre franctiradors de tots els bàndols. Robar a la guerra unes hores de pau. Els actors han de ser xïites, palestins, cristians, drusos, maronites, tots, totes les ètnies i religions arrossegades pel conflicte. 
En el teatre, una paret invisible aïlla els actors del pati de butaques. En l’escenari bèl·lic, a un costat de la paret hi ha els botxins i les seves víctimes. A l’altre, el públic que contempla la tragèdia amb horror o indiferència, tant se val: aquesta paret els protegeix del que veuen els seus ulls. Travessar-la no surt de franc.
Edicions de 1984, imatge i text

David Trueba. Blitz. Anagrama, 2015.

Blitz podría ser una tragicomedia romántica. Pero como ese género no existe, estamos invitados a ignorar las etiquetas y centrarnos de manera apasionada en la peripecia de los personajes. En especial de Beto, un joven arquitecto paisajista que llega a las costas de Múnich en medio de un naufragio vital y sentimental. Invitado a participar en un concurso que podría solucionar sus perspectivas de futuro, ha llegado acompañado por su novia. Pero, casi al instante, su estancia en Alemania se convertirá en una comedia humana. Bajo el destello de un relámpago, que es exactamente lo que significa la palabra blitz, tendrá que afrontar un cambio de vida y de ideales.
Editorial Anagrama, imatge i text

  




Paolo Giordano. Negre i plata. Edicions 62, 2015.

En el dia  a dia d’una parella es barregen els bons i els mals dies, els caràcters amb humors negres, malenconiosos i introvertits (ell), amb els argentats, radiants i vitalistes (ella). Cadascun amb els seus capricis, els seus desigs, les seves inseguretats. La convivència quotidiana, doncs, no és un camí de roses. I encara menys quan es tracta d’una parella jove que està aprenent que les famílies, com les persones, també pateixen la solitud.
Afortunadament la jove família protagonista de Negre i plata –el narrador, la seva dona i el fill– compta amb la senyora A –68 anys, vídua sense fills– que entra en les seves vides per fer-se càrrec de les tasques de la casa i aviat es converteix en el centre d’equilibri del nucli familiar. La seva influència benigna, el seu silenciós tutelatge, els ajuda a afrontar l’inevitable del dia a dia i evita que el seu amor es confongui en un malentès.  La notícia que la senyora A. pateix una malaltia greu, però, ho trasbalsa tot.
Grup 62, imatge i text

Àngel Burgas. Kalimán en Jericó. Bambú, 2014.

Llegué a Medellín buscando a Adrián y conocí a Nahum, a Hernán Darío, a Jonathan, a Víctor Manuel, a Fernando, a Juan Esteban, a Rubén Darío, a Wilinton, a Douglas, a José Daniel, a Ángel Antonio, a Julio y a Fabio. En Barcelona yo soy Santiago, pero aquí, en la Fundación Faro de Jericó, soy Kalimán, el héroe que escucha las historias reales de unos muchachos heridos, maltratados, desterrados de la buena vida. No se puede borrar lo vivido, y aprender a caminar de nuevo no es tarea fácil. Pero los pelaos de Faro también son Kalimanes, han abandonado la calle y las drogas y el malvivir para empezar a mirar hacia el futuro con esperanza.
Editorial Bambú, imatge i text




 
Giuseppe Catozzella. Córrer sense por. Sembra, 2014.

La Samia sent a les cames les ganes de viure. És la més ràpida d’entre els infants que corren pel laberint de carrers polsegosos de Mogadiscio. Tots han conviscut amb la guerra des que van néixer. Però la Samia ja no li té por. Amb només vuit anys comparteix amb l’Alí, el seu amic i confident, el somni de participar als Jocs Olímpics. No ho tindrà gens fàcil. Tot i així, es classificarà per a Pequín 2008. Arriba última, molt lluny de la resta de corredores. Però la imatge de la seva tenacitat la converteix en un símbol. De tornada a casa tractarà de preparar-se per superar nous reptes. Fins que se li complicarà el més important: sobreviure.
Sembra Llibres, imatge i text

C.S.Lewis. Una pena en observación. Anagrama, 1994.

En 1952, la poetisa norteamericana Helne Joy Davidson Gresham, católica, divorciada y comunista, apareció en la vida del cincuentón clive Staples Lewis, católico, soltero y eminente hombre de letras británico, que ejercía en aquel entonces su magisterio en Oxford. Helen- H., como se la denomina en el libro- sentía desde hac ía tiempo una profunda admiración por Lewis, al que hasta ese momento sólo conocía a través de sus obras y de un escaso intercambio epistolar. Del encuentro personal surgió el amor, al que el ya maduro escritor se entregó con entusiasmo. Pero la dicha duró poco: Helen enfermó de cáncer y murió, dejando a Lewis sumido en el dolor. El presente libro, excelentemente traducido por Carmen Martín Gaite, es el fruto de ese dolor. C. S. Lewis reflexiona sobre su desdicha, sobre la pérdida del ser amado, y que se confronta con Dios, con su aparente ausencia y con la que parece ser su verdadera naturaleza. 
Editorial Anagrama, imatge i text

Julian Barnes. Niveles de vida. Anagrama, 2014.

«Juntas dos cosas que no se habían juntado antes. Y el mundo cambia. La gente quizá no lo advierta en el momento, pero no importa. El mundo ha cambiado, no obstante.» El libro arranca con esta reflexión y en efecto reúne tres historias aparentemente inconexas que acaban mostrando secretos y sutiles lazos. Niveles de vida habla de la aventura de vivir, de los retos imposibles, del amor que todo lo desborda y del dolor de la pérdida. Y lo hace entretejiendo tres piezas independientes. La primera nos habla de los pioneros de la conquista del cielo con los globos aerostáticos y de las iniciales tentativas de fotografías aéreas realizadas por Nadar, aspirando a ser el ojo de Dios. La segunda historia retoma a un personaje de la anterior, el coronel británico Fred Burnaby –bohemio, aventurero y viajero, que murió en Jartum–, del que se relata su pasión por la legendaria actriz Sarah Bernhardt. La tercera parte salta en el tiempo del siglo XIX al XX y de las historias ajenas a la propia: la muerte de su esposa. 
Editorial Anagrama, imatge i text

 
Marianne Frediksson. Las hijas de Hanna. Salamandra, 2002.

 En una fría habitación de hospital, frente al lecho de su madre que yace senil en el ocaso de la vida, Anna es consciente por primera vez de lo poco que conoce a su progenitora. Decide pues, valiéndose de unos diarios y unas fotos de familia, emprender un viaje hacia el pasado con la intención de descubrir los hechos más importantes que determinaron la existencia de Johanna y de Hanna, madre y abuela, en busca de esas señas ocultas, esos códigos secretos que, pasando de generación en generación, modelan nuestra identidad sin que apenas tengamos conciencia de ello. Y lo que empieza siendo pura curiosidad se transforma pronto en acuciante necesidad, pues Anna comprende que sólo así podrá reconciliarse con su pasado y encontrar la estabilidad que le permita solucionar los problemas que la aquejan.
Salamandra, imatge i text
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)