dimarts, 14 de juny del 2016

Paraules dels tertulians: La llista dels meus desitjos

LA LOTERIA

Gairebé tots hem jugat alguna vegada a la loteria. N’hi ha per a totes les butxaques. Pots gastar-hi poc o molt. Ara bé, Gregoire Delacourt a La llista dels meus desitjos ens fa reviure la història de la Jo. Aquella senyora de quaranta-set anys que no participava en aquests afers. Tenia una merceria. Al costat una perruqueria. Les dues amigues perruqueres totes les setmanes.  La Jo era prou feliç. El marit treballava, dos mil quatre-cents euros. El niu buit, els nanos ja fan la seva. Vacances un parell de vegades a l’any i sortides esporàdiques que feien les delícies de la Jo. En el dia a dia, escriu en un blog. Per distreure’s les estones que no entra ningú. El blog té força acceptació.

Les germanes van convencer-la que apostés. Va passar per l’estanc. Dos euros a l’“Euromilió”. Divuit milions de pot. Els números els escull la màquina. La sort farà la resta. Una possibilitat d’entre més de cinquanta milions. Més difícil encara que, quan et cases, trobar-se Lluis-Lluïsa, Pep-Pepa, Mario-Maria, i el mateix cognom, Garcia o López, posem per cas. Tot això va coincidir a la protagonista del llibre: Jocelyn-Jocelyne.
El premi no s’ha recollit. Caduca en quatre dies. La Jo va a Paris, diu que té trobada  amb proveïdors. L’acompanya el marit a l’estació, ell va a un curset de formació. La Jo presenta la butlleta i el carnet d’identitat, vol millor un xec nominatiu que transferència. La feliciten. Preguen que accepti veure la psicòloga. En poca estona sap de la seva sort i la seva desgràcia. Tothom voldrà ser amic seu. Li sortirà família que no sap que existeix. Els coneguts li demanaran diners i els desconeguts també. S’inventaran tota mena de desgràcies. “Cartes d’amor. Cartes d’odi”. El marit i fills no la veuran igual. És  una dona rica Els banquers li oferiran inversions. No li parlaran de fiscalitat ni comissions.

Al jardí de les Tulleries. Menja l’entrepà. El marit avui li ha preparat. L’estima. No voldria perdre per diners tot el que té. El temps ha esborrat els mals  moments. Ara ell no és cruel. Va ser-ho: quan la filla morí en el mateix moment de néixer.  Per contra, ara és considerat. Estan bé l’un al costat d’altre. Riu. A la bossa una fortuna. Ell podrà tenir els seus somnis.

Llavors ella no ho podia saber. En un tancar i obrir d’ ulls, va perdre  la confiança del marit. Ha trobat la fortuna. S’ha convertit en mentider, falsificador, lladre. Ha abandonat la família. Cobrat el xec i ja fa realitat els seus somnis. Una casa gran i dones boniques que no el feien trempar.

La Jo veu que no hi és el xec. Ho va saber. No hi ha curset de formació. Tot era molt complicat. Ha estimat. Ha perdut la confiança. Marxar. Fugir. Va tornar al mateix lloc on temps abans havia superat un mal tràngol. Uns mesos per recuperar-se. No vol tornar a casa. Ni a la merceria. Un petit apartament allà mateix.

Deu mesos van faltar-li al marit per demanar perdó. Una carta i un xec de quinze milions. La carta va caure al foc. El xec va servir per comprar una casa i dos minis a les perruqueres. La resta sense preses. Ajudaria els fills. Alguna donació per una causa justa. Ara viu vora mar, també el pare (i els seus sis minuts de llum), i aquell que un dia hauria pogut ser el seu amant. Llavors  ella era  una dona fidel. S’estimava el seu marit.  Les perruqueres han escrit al blog: “En Jo, el teu marit, trobat mort a casa. Va ser la policia, i ara no se’n parla. Gràcies pels minis. Vindrem a veure’t. Tothom creu que ens ha tocat la loteria.”

Pensem-hi. La loteria pot tocar. Què fer? No ho sé!!!  Seria bonic.
Roser Saura
----------------------------------------------------------------------

“QUANTES COSES HI HA AL MERCAT QUE NO NECESSITO” Socrates

               Els nostres petits somnis
               ens fan sentir vius,
               ens enganxen a la vida.

               Els que foren petis somnis diaris
               esdevenen barana d’existència,
               si assolits,
               una botiga amable, una web enginyosa,
               una infantesa feliç, una filla íntegra,
               uns dits que ens acaronen,
               un cos que ens desitja,...

               O espines empeltades a la pell,
               de coïssor virulenta, ferida sagnant
               que el temps apaivaga,
               però no oblida:
               una filla no nata, un amor traït,
               unes paraules malparides...

               O esbarzers que remodelen el camí emprés,
               vers nous viaranys, vers nous paisatges:
               un petó no donat,
               una frase no pronunciada,
               una decisió avortada per la por,
               o una mort sobtada.
               -- -- -- -
               Encara els entrebancs,
               la felicitat és una fita,
               arrelada al cor i a la ment vertebrada.

               Pot costar menys de 40 euros
               si la cerquem en les coses senzilles,
               en els plaers simples.
               Aquells que lluny de ser mediocres
               o vulgars, són quotidians.
               Aquells que conreen el nostre petit hort
               de relacions amoroses.
               Aquells que, vigilants,
               extirpen les males herbes
               que ofeguen el desig.

               Herbes metzinoses,
               com l’avorriment, la intransigència,
               la desconfiança,....
               La vena als ulls que ens amaga els defectes,
               ens oculta les nostres limitacions i, alhora,
               ens anul·la la percepció de les necessitats
               dels altres.

               La falta de pietat, l’ofensa banal
               minadora d’autoestima,
               que cerca, en la destrucció d’allò que no sóc jo,
               la volàtil persistència de l’essència negativa,
               la compensació de la feblesa,
               i la exculpació.

               Esclat d’ira tan inútil,
               com decebedor,
               que redueix a erm
               el que fora jardí frondós.
               -- -- -
               Els meus petis somnis diaris
               són humils de vegades,
               de tant en tant, complexos, irracionals,
               un miratge, fantasies, altres.

               La seva programació requereix dedicació,
               ordre, jerarquització, paciència,
               Si reals i assolibles.
               Ja sigui una planxa de vapor,
               uns estudis superiors,
               O un Televisor de pantalla plana.

               Imaginació, dolça teràpia
               Si irreals o evasius:
               una vil·la a la Costa Blava,
               un porxe luxós,
               una memòria més enllà dels 6 minuts

               o una mare retrobada.
               -- -- --
               Lluny de tòpics ja gastats,
               no podria comprar amb diners
               els desitjos més preuats.
               No podria, amb diners,
               obtenir allò que omplis
               de sentit l’existència.
               El Grial que com a persona em fa créixer.
               El Grial que pal·lia la mancança
               de salut, d’amor, de gelosia...
               de tantes febleses recurrents,
               de tantes malifetes inoportunes,
               voluntàries o simplement ignorants
               de les sensibilitats alienes.
               Ni deturar el sense sentit,
               la injustícia, la opressió, la por,
               o el karma advers,
               d’aquells que m’envolten.

               Tal vegada, apedaçar
                les carències,
               o contribuir a donar forma
               a projectes mancats de finançament
               que els sustentin.
               A defugir de realitats adverses,
               de prejudicis malaltissos,
               ja provinguin del destí
               o s’arrelen en els homes;
               en la seva prepotència, la seva vanitat,
               la seva absència, el seu rebuig
               o la seva indiferència.

               Sara Fernández Puerto


dilluns, 13 de juny del 2016

Gregoire Delacourt: La llista dels meus desitjos

Tertúlia del mes de juny