dimarts, 21 de febrer del 2017

Paraules dels tertulians: El temps de les cireres

Llegir i rellegir El temps de les cireres de Montserrat Roig és sempre una ocasió de gaudir d'estones de lectura i retrobament amb un ambient i uns personatges que arriben a formar una atmosfera especial.

Tornar a llegir aquesta novel·la de 1976 després d'uns quants anys m'ha permès endinsar-me de nou en els mons particulars d'uns protagonistes que ho són de la novel·la però també d'un temps i una època, millor dit, d'èpoques diverses, perquè la narració combina persones i fets corresponents a tres moments diferents: el tombant del segle XIX al XX; la guerra civil i la immediata postguerra; i els primers anys setanta, gairebé contemporanis a l'escriptura de la novel·la.

La protagonista, Natàlia, torna a Barcelona després de passar 12 anys a França i Anglaterra. Havia marxat a principis dels 60 per fugir d'una família, d'una ciutat i d'un país que l'ofegaven. El contacte de nou amb una realitat plena de reminiscències del passat ens presenta encara les darreres manifestacions de la dictadura franquista i com sobreviuen els representants de diferents ambients socials. 

A través de les converses amb els seus parents i amics Natàlia es va adonant que les coses no han canviat tant, que els personatges del seu entorn segueixen les seves vides grises i sense gaires entusiasmes. 

La novel·la va fent salts del present al passat i així ens assabentem dels orígens familiars i de les trajectòries diverses tant dels protagonistes com de les persones que configuren el seu entorn. Un anar i venir en el temps per buscar arrels, per no oblidar esdeveniments transcendentals que van condicionar les vides de tanta gent (el més dramàtic, la guerra civil).

Amb una prosa molt rica, Montserrat Roig combina la descripció d'ambients amb el retrat dels personatges, que van evolucionant al llarg de la novel·la, integrant en el seu caràcter les vivències, els desenganys, les tristors... la vida, al capdavall.

El títol fa referència a una cançó del 1866 amb lletra de Jean-Baptiste Clément: Le temps des cerises. Representa la il·lusió perquè arribi un moment en què les coses canviïn per millorar, i a la vegada la certesa que, encara que canviïn les coses, continuaran les penes d'amor. 

Aquesta novel·la forma part d'una trilogia integrada també per Ramona, adéu i L'hora violeta, dos llibres igualment recomanables i necessaris per comprendre l'univers particular creat per l'autora i on té un protagonisme important la ciutat de Barcelona com un element fonamental que interactua constantment amb els personatges

Una bona ocasió per continuar llegint Montserrat Roig, en qualsevol de les seves obres, i seguir descobrint el paper fonamental que va tenir i que té per a la literatura i la cultura en majúscules.  

Vídeo de la cançó interpretada per alumnes de l'Institut del Teatre.
Lletra

Font de la imatge

dilluns, 20 de febrer del 2017

Montserrat Roig: El temps de les cireres

Tertúlia del mes de febrer


Font: Santiago Bartolomé (El Periódico)

dissabte, 28 de gener del 2017

Marjane Satrapi: Persèpolis

Tertúlia del mes de gener

Biografia. Wikipedia
L'obra: Persèpolis. Wikipedia 
National Geographic. Persépolis

Guia del cómic

La pel·lícula

Javier Ocaña. Irán en viñetas. El País. 2/11/2007


Comic Fill-in >> PER TUTATIS. Persèpolis. 9/07/2006

La emisión del film "Persépolis" provoca violentas protestas en Túnez. La Vanguardia. 11/10/2011 

Font de la imatge



Entrevistes

Con C de arte. "Una verdadera princesa" . 1/10/2006                           
                                                                                                                                               
Entrevista con Marjane Satrapi. Norma Editorial. 13/08/2012

Borja Hermoso. Entrevista: Marjane Satrapi | Directora de cine y autora de cómic. El País. 26/10/2007



dilluns, 19 de desembre del 2016

Romain Gary: La vida al davant

Tertúlia del mes de desembre



OPINIÓ

diumenge, 18 de desembre del 2016

Trobada amb Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla de Palafrugell

El dia 24 de novembre, a les 19 h., a la Biblioteca de L'Ametlla del Vallès, va tenir lloc la trobada amb l'Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla de Palafrugell.

Per començar, l'Anna ens facilita unes adreces de pàgines web interessants, tot recomanant-nos la seva visita:
Pregunta als assistents si han llegit alguna obra de Josep Pla i què n'opinen. La majoria hem llegit El quadern gris, que ha estat el llibre de la tertúlia de novembre. Hi ha molta participació, amb opinions diverses tant de l'obra com de l'autor.

Per centrar la trobada, l'Anna comenta que és important mirar l'obra, al marge de l'escriptor. I a partir d'aquí ens fa uns apunts sobre la vida de Pla i continua amb la seva xerrada al voltant del llibre El quadern gris.



El quadern gris es publica l'any 1966, quan comença l'edició de l'obra completa. Però, quan el va escriure? Pla agafa un dietari dels anys 1918-1919, amb notes reals, i el reescriu, el converteix en un manuscrit definitiu de 800 pàgines. El resultat és un dietari personal de ficció, un artefacte literari a partir d'una cosa real.

El context històric és l'època de la guerra del 1914, l'epidèmia de grip de 1918, l'ambient periodístic i cultural de la Barcelona dels anys 1918-1919.
Li interessa presentar la seva família i l'entorn de Palafrugell, l'Empordà, amics, veïns, vida de poble mariner.

Parla de les seves relacions i dels esdeveniments històrics amb un cert escepticisme.
La intencionalitat de Pla va també més enllà. Amb els seus escrits pretén:
    - rastrejar la Catalunya profunda
    - descriure el menjar (amb tots els sentits)
    - fomentar l'autoestima de la gent senzilla

Josep Pla també és dipositari i observador d'una transició que ha tancat ferides en fals.

Es podria considerar una novel·la, un joc literari amb barreja de gèneres, construït amb aparent facilitat, que amaga una elaboració molt treballada. La lectura flueix ràpida entre descripcions magistrals i sèries d'adjectius que encaixen amb una precisió sorprenent.
L'obra és el resultat d'una feina de taller d'escriptura i reescriptura: retallar i enganxar. 

De tant en tant, s'observa algun anacronisme, alguna informació que Pla no podia tenir els anys 1918-1919, o la referència a lectures i escriptors que va conèixer més tard. Però la intenció de l'autor no és oferir un reflex fidel de la realitat, sinó crear una obra literària

Pla té l'obsessió d'escriure i s'hi dedica totes les hores que pot. El preocupa quina percepció tindrà el públic de la seva obra.

Castellet va fer una tria d'unes 150 pàgines aproximadament.

Més endavant es publicaria un dietari real: La vida lenta. És el recull de tres diaris inèdits de Josep Pla (1956, 1957, 1964).


La trobada va ser molt aclaridora, vam poder aprofundir en el text i la intenció d'El quadern gris. Tot un luxe! Gràcies, Anna!

Imatges de la portada i una pàgina d'El quadern gris extretes de http://www.lletres.net/pla/ 


dimarts, 15 de novembre del 2016

Josep Pla: El quadern gris

Tertúlia del mes de novembre


             Antologia de textos


La premsa en el 25è aniversari de la mort de Josep Pla

1. Núria Esponellà. Josep Pla i el nen interior

2. Teresa Amat: Eixos turons... altius damunt del Pla – Quadern El País, 27 d'abril 2006

3. Gerard Bagué: Pla, encara inabastable – Quadern El País, 27 d'abril 2006

4. Miquel À. Limon Pons: La diabòlica mania que no cessa – Diari de Balears, 24/04/06

5. Rosa M. Martínez Ascaso: Shakespeare segons Pla – Avui, 23/04/06

6. Josep M. Fonalleras: El abismo y Josep Pla – La Vanguardia, 23/04/06

7. Jordi Capdevila: Pla, el més llegit – Avui, 22 d'abril 2006

8. Julià Guillamon: 25 años sin Pla – La Vanguardia, 19 d'abril 2006

9. Jordi Pujol entona un «mea culpa» i justifica les seves desavinences amb Josep Pla. Vilaweb, dimarts, 28 de març de 2006


---------------------------------

Altres referències:
Vídeos

Font de les imatges

dimarts, 1 de novembre del 2016

Trobada amb l'escriptora Carme Barbany

El passat 20 d'octubre va visitar la biblioteca l'escriptora Carme Barbany per parlar del llibre que hem llegit aquest mes a les tertúlies: Sota les llambordes, un jardí.


La xerrada va ser molt interessant. Va començar explicant que el llibre havia estat un encàrrec i que havia de ser ambientat a Granollers a l'època de la postguerra.

Ella va pensar en fer una història de dones valentes i sàvies, "dones com les que he conegut", reals, mediterrànies, amb una certa inspiració també en els contes catalans que tant havia escoltat durant la seva infància.

En els anys en què la Carme Barbany va anar a viure-hi, a la dècada dels 60, hi havia dos Granollers molt delimitats: d'una banda, la part antiga, i de l'altra, la part nova al costat de l'estació, on anaven a parar molts grups de població nouvinguda d'arreu i on es produïa un mestissatge de cultures.

El títol de la novel·la, a més de ser un homenatge al seu pare, al·ludeix a que durant la postguerra la vida era gris, però malgrat aquella grisor de la superfície s'estaven fent coses i hi havia una activitat mig amagada que donava esperances.

El procés de creació de la novel·la va patir modificacions. En un principi, l'autora es va proposar fer una escaleta i seguir una planificació prèvia, però al tercer capítol va decidir deixar l'escaleta i seguir segons la seva intuïció i l'evolució dels personatges.


Volia parlar de dues generacions de dones: les que havien passat la guerra i les que no l'havien passat però en sentien parlar molt sovint. A poc a poc va anar tenint clars els personatges i el desenvolupament de la història.

Tot i que es tracta d'una novel·la històrica, és ficció. No obstant això, hi ha al·lusions a fets reals:

  • la detenció de tres persones 
  • les classes clandestines de català
  • la referència a unes tietes
  • les festes majors
  • alguns personatges inspirats en persones reals
La novel·la es va anar construint com un trencaclosques, calia anar encaixant peces fins que tot va quedar rodó.

En el procés de creació va donar a llegir l'obra a diferents persones, amb punts de vista diversos, i va recollir els comentaris i suggeriments. També va buscar qui l'assessorés en aspectes com la música que va apareixent al relat o com la cuina.


Per acabar, la Carme Barbany va narrar un conte, una història que tenia com a protagonista una actriu de teatre, i ho va fer d'una manera tan magistral que tothom va quedar fascinat, tant per la interpretació com pel final inesperat.

En resum, va ser un acte entranyable que va ajudar a entendre l'abast de la novel·la i va servir per comprovar la proximitat de l'escriptora Carme Barbany. Gràcies!