dijous, 25 de juny del 2015

Paraules dels tertulians: Segona persona del singular



Sayed Kashua és un escriptor que fins al juliol de 2014 vivia a Jerusalem. Nascut a una localitat àrab d’Israel, va estudiar a un centre educatiu jueu i des de l’adolescència ha utilitzat l’hebreu com a llengua d’expressió perquè, segons les seves paraules, així pot arribar a més gent.

Entendre la complexitat de les relacions entre àrabs i jueus a Israel és força difícil. Només assenyalarem aquesta circumstància, un escriptor àrab que escriu en hebreu, com una de les moltes paradoxes que als nostres ulls es viuen al territori i que provoca dubtes i recels per part de les dues comunitats. Sayed Kashua, mentre ha viscut a Jerusalem, ha exercit la seva professió d’escriptor i periodista acostant-se a la realitat amb sentit de l’humor i amb un gran esperit crític.
Després dels enfrontaments entre israelians i palestins de l’estiu de 2014, Kashua va decidir abandonar Jerusalem i es va acomiadar amb un article que va provocar molta controvèrsia.

La novel·la Segona persona del singular, publicada en hebreu l’any 2010 i mereixedora del premi Bernstein el 2011, s’acosta a aquesta realitat dels àrabs amb ciutadania israeliana i ho fa amb dues històries paral·leles: d’una banda, un advocat àrab que ha estudiat a la universitat israeliana i que ha aconseguit un cert prestigi i una situació econòmica favorable que li ha permès establir-se en un bufet i fins i tot adquirir una casa confortable; de l’altra, un assistent social també àrab, que no ha tingut tanta sort i que es dedica a tenir cura d’un jueu amb dependència total.

Les històries dels dos personatges es creuen quan l’advocat troba en un llibre comprat a una llibreria de segona mà una nota escrita en àrab en la qual identifica la lletra de la seva dona. La frase de la nota es pot interpretar com un missatge adreçat a una persona amb la qual manté una relació amorosa i això desperta totes les sospites del marit. Només coneix el nom de pila de l’antic propietari, que està escrit a la primera plana del llibre. A partir d’aquí, començarà un seguit d’actuacions encaminades a descobrir indicis de la infidelitat de la seva esposa i a esbrinar qui és el destinatari de la nota.

Mentrestant, el jove treballador social va narrant en primera persona el seu periple per Jerusalem, tant pel que fa a l’habitatge com a la feina. Finalment es dedica a cuidar un noi jueu que es troba en estat vegetatiu sembla que a causa d’un accident; es va interessant per la seva vida anterior, utilitza la seva roba, agafa la seva càmera de fotos i acaba suplantant la seva identitat en un intent de fer-se passar per un jueu autèntic.

A mesura que avança la lectura es fan evidents les contradiccions y les peculiaritats de la vida en una societat plena de contrastos, amb diversitat de cultures i de creences. L’advocat, per exemple, se sent com algú progressista i lliure de prejudicis, però només li cal la sospita poc fonamentada de la infidelitat de la seva dona per reaccionar de la manera més conservadora i retrògrada i deixar-se emportar per la gelosia.

La descripció dels ambients i les situacions contribueix a transmetre amb ironia tot aquest món, del qual  només veiem una petita mostra. Els personatges secundaris també tenen el seu pes en la construcció del context social de la novel·la: la diversitat de comportaments, les actituds d’uns i altres davant els fets que van succeint, el diferent punt de vista amb que s’analitza la realitat..., tot són elements importants del conjunt del llibre i de la realitat que vol exposar.

La novel·la és molt recomanable, facilita una aproximació al món divers de la vida a Jerusalem, una ciutat que conté moltes ciutats en el seu interior.

dimecres, 10 de juny del 2015

Sayed Kashua: Segona persona del singular

Tertúlia del mes de juny




           Entrevistes




                   Opinió

dilluns, 1 de juny del 2015

Anem al teatre

Durant la temporada 2014-2015 s'han realitzat tres sortides al Teatre Nacional de Catalunya, organitzades pel grup Anem al teatre, amb el suport de les Regidories de Cultura de tres municipis: L'Ametlla del Vallès, Santa Eulàlia de Ronçana i Lliçà d'Amunt.

 TNC 29/05/2015
 -------------------

SORTIDES DE LA TEMPORADA 2014-2015
(William Shakespeare). Direcció: Joan Ollé  
12/12/2014


(Eduardo de Filippo) Direcció: Lluís Homar
27/02/2015



dimecres, 27 de maig del 2015

Paraules dels tertulians: La delicadesa


La delicadesa, una història plena d’intel·ligència i sensibilitat

La delicadesa (2009), guanyadora de deu premis, és la novel·la de l’esperança i la imaginació. Segons el seu autor, David Foenkinos, aquesta novel·la “ofereix el que el seu títol indica, delicadesa, en un món accelerat i brutal, on pensem que els amics apareixen tan sols prement un botó de l’ordinador”. La delicadesa és un elogi de la lentitud, de l’atenció a l’altre.



Nathalie és una dona feliç. La seva relació amb François li permet viure la vida en la seva densitat única i total: la del moment present. Aquesta parella és el “mallot groc” de l’amor. Però un dia la desgràcia arriba: François mor inesperadament. I el dolor s’instal·la en la vida de Natalie. Després de set anys de vida en comú, François ha tingut temps de deixar la seva empenta per tot arreu i  Nathalie comprèn que no podrà viure res que li faci oblidar la seva mort.

Nathalie llangueix a casa seva envoltada de records. Per la pressió del tots els que no escolten als qui ploren i diuen que volen estar sols, decideix tornar a l’oficina, on es pressa de la bulímia del treball en un intent d’ofegar el seu dolor. Ara se sent incapaç de viure el moment present. Després de tres anys d’esmicolar la seva vida en el buit, intenta “separar-se dels records”.

De cop i volta la màgia de la vida torna a sorprendre-la a través de Markus, un company de treball que mai ha tingut èxit amb les dones, un antiheroi allunyat de tots els estereotips, però carregat de bondat i de tendresa. Dos singulars petons, on Foenkinos expressa la seva “teoria dels moments”, obren la porta a una progressiva relació d’intimitat que per a ella suposarà la salvació, la tornada a la vida. El lleig Markus personifica la delicadesa del títol. Ha aparegut en el moment oportú, ni abans ni després. El seu humor, el seu enginy i la seva tendresa encaixen en el dolor i l’angoixa d’ella.

Aquest amor tan poc convencional s’expressa mitjançant capítols curts plens de referències literàries, esdeveniments quotidians i reflexions, com la que constitueix tot el capítol 47:


                                        Reflexión de un pensador polaco

                                                   Hay gente fantástica
                                    a la que se conoce en un mal momento
                                         Y hay gente que es fantàstica
                                porque se la conoce en el momento adecuado


La delicadesa va ser portada al cinema (2011) pels germans Foenkinos, Stéphane i David, amb Audrey Tautou en el paper de Nathalie i François Damiens en el de Markus. Tot i haver elements diferents entre el llibre i la pel·lícula, l’esperit és el mateix.

La delicadesa és tendra i commovedora. No és una obra mestra, però la història està explicada amb intel·ligència i sensibilitat. A l’abast de tot tipus de lector, La delicadesa ens ajuda a creure que existeixen transbordadors entre la illa del dolor i la de l’esperança.

David Foenkinos: La delicadeza

Tertúlia del mes de maig



             Versió cinematogràfica

dijous, 23 d’abril del 2015

Joan Carreras: Cafè Barcelona

Tertúlia del mes d'abril



        Més informació:

PREMSA
RÀDIO
 De la pàgina web de l'autor.

dimarts, 24 de març del 2015

Paraules dels tertulians: Estimada vida

Les Tertúlies Literàries s’han acostat a una escriptora de culte i a una dona extraordinàriament bella, la canadenca Alice Munro, Premi Nobel de Literatura 2013. I ho han fet a través d’una obra singular: Estimada vida (2013). Aquesta “mestra del relat curt”, en paraules de l’Acadèmia, durant anys va escriure amb la convicció que els seus contes eren tan sols temptatives per arribar a la Gran Novel·la, fins que va descobrir que la narració breu era el millor camí per donar sortida al seu univers literari. Les seves històries, sense perdre el seu caràcter fragmentari,  es van imbricant unes en altres i van construint el món singular i característic d’aquesta escriptora, un món topogràfic i mental.
Coneguda com la Chejov canadenca per la seva capacitat per analitzar i reflectir, a partir d’un espai concret i familiar -regió sud-oest de la província d’Ontario -, la condició humana i per ser la creadora del realisme literari modern, Alice Munro confessa que el seu treball d’escriptor és molt dur, però és el que sap fer.  Escriu des de l’adolescència, on ja  destacava “ per com explicava les coses que havia sentit al poble o que havien passat a l’escola”. Casada amb poc més de vint anys i amb tres filles, aprofitava la migdiada dels bebès per escriure. Tot i la possible manca de dedicació a les nenes, reconeix que no tenia altra opció, que sentia que havia de lluitar per aquest espai propi on no era ni dona ni mare. Comença a publicar contes els 30 anys i és autora de més d’una dotzena de llibres de relats. Últimament ha dit repetides vegades que tenia la intenció de deixar d’escriure, per l’estrany desig de ser “més normal” i perquè, amb l’edat, els poders intel·lectuals o creatius es debiliten, però cada vegada que ho ha intentat, li ve la inspiració i es torna a enganxar.
Alice Munro reconeix tenir un gran deute amb la seva mare, amb qui va tenir una relació complicada, i amb les dones de la seva vida. Totes elles li han ajudat a construir un univers de gent normal, presa de grans desitjos i que fa coses extraordinàries, i on la protagonista és una dona. Però en aquestes vides quotidianes irrompen l’atzar i la tragèdia, perquè, per Alice Munro, la vida sempre és dura. Així, al darrera de l’aparent normalitat, sempre hi ha un inevitable dolor, la desorientació de les protagonistes i un final amarg. La tristesa o el sentiment de pèrdua omplen el seu univers.
L’escriptora confessa que una idea solament li interessa si té alguna complexitat moral, si té vàries arestes. Així, d’un llibre a altra aprofundeix en els mateixos temes i explora sense límits les possibilitats de l’el·lipsis narrativa: fins a on es pot obviar informació i substituir-la per matisos subtils, fins a on es pot evitar que surti el tema central d’un conte sense que pateixi l’estructura... Estimada vida és una mostra d’aquest ofici i mestria de la Munro, així com del seu univers, on el dolor i la tragèdia envaeix la vida de gent normal. És el cas de la narradora de “Grava”, que marcada per una terrible experiència infantil, viu plena de culpabilitat intentant entendre per quina raó la seva germana va llançar-se a l’aigua sense saber nedar i va perdre la vida, i per què ella va contemplar l’escena paralitzada sense demanar ajuda.  En “Amundsen”, la mestre d’una escola de nens tuberculosos queda lligada de per vida al metge amb qui estava a punt de casar-se i que, sense aparents explicacions, la posa en un tren direcció a Toronto. En “Estimada vida”, la peça autobiogràfica que dóna nom al llibre, s’acomiada dient:
No vaig tornar a casa els últims temps de la malaltia de la mare ni per assistir al seu funeral. Tenia dos nens petits i ningú amb qui deixar-los a Vancouver. No ens podíem permetre fer el viatge, i el meu marit es mirava amb desdeny les formalitats, però ¿per què donar-li la culpa a ell? Jo sentia el mateix. Diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre.