Paraules dels tertulians: El cinquè en discòrdia

Sembla que el gènere humà no acaba mai d’evolucionar. Potser sí pel que fa a la tecnologia, a les eines que ens permeten adaptar-nos al medi -o més aviat fer que el medi s’adapti a nosaltres, com espècie invasora que som-. Perquè en poc més de cent anys els estris dels quals ens servim han canviat tant, que podria semblar que les persones no tenim res a veure amb els nostres avantpassats més propers.

Però els filòsofs de l’edat antiga, a Grècia, a Roma, ara fa uns dos mil cinc-cents anys, ja es preguntaven sobre el sentit de la vida, de la mort, de les pors, dels desitjos, del poder, de la culpa, de les relacions humanes en definitiva, i són exactament les mateixes qüestions que ens fan ballar el cap vida rere vida, existència rere existència, generació rere generació. I no només són idees que ens capfiquen a la vella Europa, sinó que deu ser una matèria realment transversal.

William Robertson Davis,  escriptor, actor, productor i periodista canadenc, ens acompanyava, el 1970, en la primera entrega de la trilogia de Deptford “El cinquè en discòrdia”, per la llarga vida de Dunstan Ramsay, un personatge sobri, semblaria que fins i tot gris, al qual podem pensar que la vida li passa per sobre, o més aviat pel costat. 

El professor Ramsay és el cinquè en discòrdia, aquell personatge que no és el protagonista de la història, ni l’amor de l’heroi, ni el mentor del protagonista, ni tan sols l’antagonista, el seu enemic, sinó el que, tot i no ser ningú rellevant en la narració, “coneix el secret de l’heroi, apareix per ajudar a l’heroïna quan es creu perduda i fins i tot pot provocar la mort d’algú, si això forma part de l’argument”.

Però no ens deixem enganyar per les paraules  de Liesl, que al cap i a la fi no deixa de ser una secundària en aquestes pàgines, i fixem-nos en el que sembla que no es diu, en el que el mateix Ramsay pretén negar però que l’autor ens crida ben a prop de l’orella: com en resulta d’interessant com el professor de literatura Dunstan Ramsay ens explica una societat sencera, la del sud-est del Canadà de principis del segle XX, quan la gent era més pobra i més inculta, quan les relacions i la moral socials es regien per les regles estrictes de les religions cristianes, i això atenallava la bondat de les persones i n’excusava la seva maldat.  

Perquè Dunstan Ramsay es despulla davant el lector i ens mostra, sense cap mena de recança, els sentiments més profunds, les raons més pures. Ens demostra paraula a paraula, fet a fet, que ho és tot menys el cinquè en discòrdia. No és la persona més rica del seu entorn, ni la més guapa, ni la més hàbil, però és la més sincera i conseqüent, la més valenta, encara que això signifiqui ser un no-ningú davant els ulls dels seus coneguts. Per ell sabem de la buidor a l’ànima del soldat a la trinxera; de la culpa que t’acompanya tota la vida per un fet que la resta del món sembla haver oblidat; de la lleialtat total a un amor que mai serà correspost, fins i tot quan ja no estimes a aquella persona però reconeixes el vincle que durarà fins a la mort; de la tristor amarga de quan la idealització dels pares s’esquerda per primera vegada; de la crueltat de saber-se un mer personatge en la vida d’una altra persona i de la de saber que un mateix acaba de destruir la felicitat d’algú sense poder fer res per evitar-ho.

De Robertson Davies s’ha dit que era el Charles Dickens de la literatura canadenca. La seva prosa àgil i atractiva, d’estil elegant i addictiu, aconsegueix fer-nos entrar en l’univers complex de les societats petites. La profunditat psicològica de tots els seus personatges ens els presenta com a reals, encara que, igual que la biografia del mag Magnus Eisengrim, tot sigui una invenció.  

En “El cinquè en discòrdia”, el mateix professor Ramsay ens explica la seva versió de la petita història de Deptford, la que l’ateny a ell, al seu amic-enemic Boy Staunton i al petit Paul Dempster. Serà en les dues següents novel·les de la trilogia, “Mantícora” i "Món prodigiós”, on Robertson Davies ens deixarà arribar a la ment dels altres personatges, i així sabrem la mesura de la integritat del professor Ramsay, a qui, a hores d’ara, hem enaltit fins als altars, talment un dels seus estimats sants.

Núria Farràs i Giol

Font de la imatge