Literatura amb ànima
Un
cant a Mallorca de la veu d'una gran escriptora que, empesa pel
naixement de la seva primera neta, Marina, engega el fonògraf de la
memòria per composar la partitura panoràmica d'una illa
desapareguda i dels records familiars. Un llenguatge afinat i viu
entona de manera autobiogràfica la simfonia d'un univers infantil,
amb notes que donen el to d'olors i sabors, però també de pors i
prohibicions, en un sistema musical màgic i innocent.
Carme Riera ens ofereix el seu relat com si fos una panera plena de cireres enllaçades l'una rere l'altra, capítol rere capítol, en la Mallorca rural dels anys 50, abans que el turisme envaís ses illes, en una època en què les aparences eren trascendentals. (Avui les aparences ens esgarrifen amb la tragèdia humanitària dels centenars de milers de refugiats de guerra, el 58% dels quals són menors de 18 anys).
Carme Riera ens ofereix el seu relat com si fos una panera plena de cireres enllaçades l'una rere l'altra, capítol rere capítol, en la Mallorca rural dels anys 50, abans que el turisme envaís ses illes, en una època en què les aparences eren trascendentals. (Avui les aparences ens esgarrifen amb la tragèdia humanitària dels centenars de milers de refugiats de guerra, el 58% dels quals són menors de 18 anys).
"El món cabia dins el palmell de la mà dreta del pare i el seu contacte el feia planer i dolç". Cirera clau, son pare. Amb ell, sa nina de 7 anys aprèn a llegir revelant-se-li l'univers extraordinari de la literatura mitjançant "La Sonatina" de Rubén Dario o amb Valle-Inclán. Però decideixen prohibir-li aquests excepcionals autors, fet que li provoca la inoculació del virus de la lectura.
"La descoberta de la lectura fou una de les coses més importants i millors que m'han succeït a la vida".
Una família que estima la natura. Riera fa un homenatge als arbres. Recorda com els abraçava mentre trepitjava descalça la terra que protegeix la socada, "...els arbres sempre ens esperen amb els braços oberts". La narració adquireix un to líric amb la descripció de l'olivera que mou el mestral o el xiprer sempre verd que canta amb els esbarts d'ocells que acull. La cita d'un haiku de Màrius Torres, que personalment venero, culmina aquesta honorança: "Vius entre l'aire./ De nit vas de la terra/ a les estrelles./Quan seràs mort, encara/ faràs créixer una flama."
L’olor del mar impregna intensament els seus sentits fins identificar-s'hi. La mar, sempre canviant i solcada per vaixells, la contemplava meravellada des de Sa Marineta, la casa a Deià, però sense poder-la tocar, com tampoc podia tocar la roca ciclop (roca d'un sol ull) Na Foradada, que des de la terrassa observava en tot el seu misteri. Era la casa de vacances i és on descobreix oficis que ja han desaparegut, sons i olors del camp i de la muntanya que ja no hi són, expressions lingüístiques perdudes com "tenga" o "xuetons", nom que rebien a Ciutat els jueus.
A la casa de Palma aprèn a escoltar les parets i a mirar la vida des dels balcons i finestres. Aprèn de l'estricta disciplina de les monges Trinitàries i també les del Sagrat Cor, a saber pelar taronges amb forquilla i ganivet, o a pregar abans de dormir, no fos cas que moríssim mentre dormim i, de no haver-ho fet, anéssim directes a l'infern. Si bé les monges van tenir una extraordinària influència en molts aspectes de la seva vida, aquesta va ser determinant en un gran descobriment, el teatre. Avui, el skyline de Ciutat el continuen formant els campanars de les esglésies. El so de les campanes, l'olor intens d'encens de les misses compareixen en una narrativa que traspassa el silenci de la lectura i el cobreix de tonalitats, sabors i olors, amb una qualitat literària exquisida en sintonia amb l'enriquiment personal.
Temps d'innocència és tornar a passar pel cor tots els instants viscuts i gravats en la memòria de sa nina que Carme Riera porta dins, i és acotxar-nos en una de les grans veus de la narrativa catalana, que té la virtut de preservar l'ànima de Mallorca.
Maite Acuña
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada