Paraules dels tertulians: Confidències d'una reina

Confidències d’una reina, un passeig pel Vilamajor del segle XII

Una de les missions de la literatura és transportar-nos a un altre paratge, a un altre temps, fer-nos transitar per camins que mai hem recorregut oblidant-nos per uns instants que, en realitat, mai ens hem mogut del nostre lloc de lectura.

Amb la novel·la Confidències d'una reina, Teresa Sagrera ens ofereix un viatge al Vilamajor del segle XII en una expedició pel món medieval de la mà de personatges històrics com Peronella, reina d'Aragó, qui, malgrat no haver conegut a la seva mare, Agnès de Poitiers, sentiria eternament la seva absència. Amb només catorze anys contrau matrimoni amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, de quaranta. A la cerimònia lluirà les arracades de perles de Berenguera, l'encarregada d'educar-la per ser reina i a qui faria llum permanentment en el silenci de la seva cambra reial, per tal de mantenir viu el seu esperit i els seus consells: "Val més el que es calla que el que es diu".

Una novel·la històrica excel·lentment documentada que ens il·lustra tan en la forma: "Qualsevol dona s'hauria sentit orgullosa de ser escollida per engendrar la descendència que uniria el regne d'Aragó i els comtats de Catalunya"; com en el contingut: "El gran Guillem IX d'Aquitània, el més gran poeta en llengua occitana, que deixà enrere el llatí i feu les seves composicions en la llengua que podia entendre el poble". Dotat d'una sensibilitat extraordinària per la poesia i reconegut com el primer dels trobadors, l'avi matern de Peronella dormitava per l'ànima de la seva neta fins que un jove trobador, Guillem de Vila-rasa, acompanyat del seu llaüt, entona la melodia capaç de despertar l'essència del poeta captivant-la fins fer-la embogir d'amor. "El nostre amor va més enllà d'aquest món i ningú el podrà destruir".

Lliure tan en les temàtiques com en el to, Sagrera va encaixant perfectament totes les peces del puzle igual que el ritme intern al que sotmet el lector quan aquest viatja al costat de personatges tan entranyables com en Grau, el cuiner de palau a Vila Maior, un pou de saviesa, d'equilibri, amb una gran capacitat de paciència que culmina en un permanent estat filosòfic: "És evident que per conèixer la gent el més important és aprendre a escoltar-la".

Personatges com la Druida, una jueva que sap molt bé què vol a la vida. Malgrat que la medicina està reservada als homes, la seva prioritat era curar a les persones en un món on els xumets eren de drap farcits de mel.

Però és amb l'esplèndida definició de la personalitat de la Loreto, la dama de Peronella, on l'escriptora instaura una connivència amb el lector capaç de convertir-la en previsible, com si la coneguéssim de tota la vida: "Les violetes eren com ella, silvestres però a la vegada delicades; fràgils, però al mateix temps s'alcen amb fermesa amb la seva forta tija, petites, però alhora valentes per gosar alegrar amb el seu color els racons més ombrívols del bosc, pròpies dels boscos d'alzines com els que embolcallaven Vila Maior. Realment n'estava convençuda: la Loreto era com les violetes de bosc, que tenen les fulles en forma de cor, tan gran com el de la seva dama".

Bojament enamorada de l’espòs de la seva reina en silenci, la Loreto es converteix en còmplice perquè Peronella pugui escapar-se una nit del palau per abraçar-se amb el seu estimat trobador. Aquella va ser la nit on les dues dones, que lluitaven per sobreviure en un entorn hostil, van viure com realment desitjaven.

Amb perfum de violetes i transformada en reina, la Loreto engendraria Guillem Berenguer de Barcelona en la cambra reial que aquella nit visitaria el comte Ramon Berenguer IV que, fins anys més tard, no resoldria l'enigma de l'olor de violetes.

Amb perfum de llibertat i galopant pel mig del bosc abraçada al seu amor, Peronella i Guillem cavalcarien junts cap a la dolça felicitat.

L'estructura d'aquest llibre ens proporciona nombroses cites deliciosament seleccionades amb què Sagrera el dota d'una dimensió diàfana i ens transporta a un altre temps i alhora aquí mateix:

            "Sóc amor, i he fet de l'estimació el meu estatge,
             goig i alegria és la casa on m'estic.
             Sóc pau i benestar, quan parlo
             duc el descans i trec el neguit."
                                       Abraham Ben Hasday  (jueu barceloní segle XII)

Una obra premiada de manera excepcional en la categoria de finalista del Premi Néstor Luján 2013 (aquest guardó només té un guanyador), però tots els lectors de Confidències d'una reina sortim guanyadors d'aquesta expedició en què Teresa Sagrera ens guia de manera magistral pel Vilamajor del segle XII.

Maite ACUÑA

Font de la imatge portada del llibre