Les Tertúlies Literàries s’han acostat a una escriptora de culte i a una dona extraordinàriament bella, la canadenca Alice Munro, Premi Nobel de Literatura 2013. I ho han fet a través d’una obra singular: Estimada vida (2013). Aquesta “mestra del relat curt”, en paraules de l’Acadèmia, durant anys va escriure amb la convicció que els seus contes eren tan sols temptatives per arribar a la Gran Novel·la, fins que va descobrir que la narració breu era el millor camí per donar sortida al seu univers literari. Les seves històries, sense perdre el seu caràcter fragmentari, es van imbricant unes en altres i van construint el món singular i característic d’aquesta escriptora, un món topogràfic i mental.
Coneguda com la Chejov canadenca per la seva capacitat per analitzar i reflectir, a partir d’un espai concret i familiar -regió sud-oest de la província d’Ontario -, la condició humana i per ser la creadora del realisme literari modern, Alice Munro confessa que el seu treball d’escriptor és molt dur, però és el que sap fer. Escriu des de l’adolescència, on ja destacava “ per com explicava les coses que havia sentit al poble o que havien passat a l’escola”. Casada amb poc més de vint anys i amb tres filles, aprofitava la migdiada dels bebès per escriure. Tot i la possible manca de dedicació a les nenes, reconeix que no tenia altra opció, que sentia que havia de lluitar per aquest espai propi on no era ni dona ni mare. Comença a publicar contes els 30 anys i és autora de més d’una dotzena de llibres de relats. Últimament ha dit repetides vegades que tenia la intenció de deixar d’escriure, per l’estrany desig de ser “més normal” i perquè, amb l’edat, els poders intel·lectuals o creatius es debiliten, però cada vegada que ho ha intentat, li ve la inspiració i es torna a enganxar.
Alice Munro reconeix tenir un gran deute amb la seva mare, amb qui va tenir una relació complicada, i amb les dones de la seva vida. Totes elles li han ajudat a construir un univers de gent normal, presa de grans desitjos i que fa coses extraordinàries, i on la protagonista és una dona. Però en aquestes vides quotidianes irrompen l’atzar i la tragèdia, perquè, per Alice Munro, la vida sempre és dura. Així, al darrera de l’aparent normalitat, sempre hi ha un inevitable dolor, la desorientació de les protagonistes i un final amarg. La tristesa o el sentiment de pèrdua omplen el seu univers.
L’escriptora confessa que una idea solament li interessa si té alguna complexitat moral, si té vàries arestes. Així, d’un llibre a altra aprofundeix en els mateixos temes i explora sense límits les possibilitats de l’el·lipsis narrativa: fins a on es pot obviar informació i substituir-la per matisos subtils, fins a on es pot evitar que surti el tema central d’un conte sense que pateixi l’estructura... Estimada vida és una mostra d’aquest ofici i mestria de la Munro, així com del seu univers, on el dolor i la tragèdia envaeix la vida de gent normal. És el cas de la narradora de “Grava”, que marcada per una terrible experiència infantil, viu plena de culpabilitat intentant entendre per quina raó la seva germana va llançar-se a l’aigua sense saber nedar i va perdre la vida, i per què ella va contemplar l’escena paralitzada sense demanar ajuda. En “Amundsen”, la mestre d’una escola de nens tuberculosos queda lligada de per vida al metge amb qui estava a punt de casar-se i que, sense aparents explicacions, la posa en un tren direcció a Toronto. En “Estimada vida”, la peça autobiogràfica que dóna nom al llibre, s’acomiada dient:
No vaig tornar a casa els últims temps de la malaltia de la mare ni per assistir al seu funeral. Tenia dos nens petits i ningú amb qui deixar-los a Vancouver. No ens podíem permetre fer el viatge, i el meu marit es mirava amb desdeny les formalitats, però ¿per què donar-li la culpa a ell? Jo sentia el mateix. Diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre.
