Fa pocs dies va ser Nadal. Aquest any, no ho semblava. Dies clars i assolellats. Temperatures altes, massa, per als hiverns que estem acostumats. En lloc d’abrics hem portar samarretes. Ha passat també Fi d’Any i Any Nou. Els Reis. No podien faltar! Els seus amics, els nens, els esperaven amb impaciència. Per tots, nens i grans, l’arribada del Reis, el millor de les festes. Quanta màgia! Quin goig la cara d’un infant davant dels regals! I quants regals al voltant de l’arbre, al costat del pessebre, a sobre d’una taula on els Reis i camells havien fet un tast d’allò que els menuts els hi havien deixat. Quin goig!!!
I just ara toca continuar el viatge per les estacions, com un tren que va portant passatgers, i cadascú baixa o puja a parada que toca. Les nostres pròximes estacions: prats verds, flors de tots els colors i mides, és la primavera; l’estiu ens porta dies llargs, platja, cossos esvelts; i la tardor, recollida de fruits, canvi del color dels boscos, ara vermellosos i groguencs. Ja tenim l’hivern: la neu blanca i de nou les festes.
Sense adonar-nos anem fent via, cada any igual, cada any diferent. L’última estació s’apropa. És massa d’hora. L’última vegada de veure sortir el sol. L’última vegada d’esperar la lluna. La primera vegada del què hi ha allà? Tots sabem que la nostra família, els nostres avantpassats ens esperen, ells hi són. Uns fa poc; altres, molt. Però, ens dol tant deixar els d’aquí!!!
En C.S. Lewis va viure aquesta experiència. En aquest cas, la mort de la seva dona. Ella va ser la que va marxar. Ell va patir el dol i va voler compartir-lo amb tots nosaltres.
La seva dona, la H (així l’anomena ell), després d’una llarga malaltia, càncer per més detall, el va deixar. Per anar on? Per primera vegada des que la va conèixer, enamorar-se, casar-se..., es troba sol, ben sol. Tot en ell és buidor.
En C.S. Lewis ja tenia 51 anys i ella no era precisament una joveneta. Ell, professor de Literatura Medieval a Oxford, molt conegut al Regne Unit per les seves conferències sobre temàtica cristiana i, allí i aquí, pels seus llibres per als petits de casa. Ella, poetessa nord-americana. Van trobar-se i estimar-se. Viure i compartir des d’aquell moment un viatge plaent, intens. Hi havia tant per viure!!! Durant aquells pocs anys es van complaure en l’amor, en totes les modalitats: solemne, joiós, romàntic, realista..., de vegades, dramàtic com una tempesta i de vegades, tan confortable i planer com posar-se les sabatilles. Sempre volien alguna cosa més. Buscaven en aquesta perfecció a Déu?
L’H. va ser, ara ja en passat, amiga, amant, mare, companya. Moments fàcils, moments difícils i també terribles. El pitjor de tots, la seva malaltia. Diagnòstics, radiografies, anàlisis, medicines. Falses esperances. Ella va patir molt. En Lewis, també. Però també van saber trobar moments de felicitat. Felicitat que omplia i donava forces per continuar. A l’H la va veure patir i molt. “Déu, feia falta això?” L’últim dia sobre el llit, l’un al costat de l’altre, “Estic en pau amb Déu! Ja puc marxar!” -va dir- “És que no hi estava sempre en pau amb Déu? Estic rabiós molt rabiós. Per què ella?”
“Tot es buidor, La casa buida. Jo buit. M’agrada la gent a casa. M’agrada que parlin entre ells. En canvi jo vull silenci. Ells diuen que ella hi és? Està en Déu! I jo dic “Torna, Torna!! Com ho sabeu que allà no es pateix? I com sabeu que pateix qui es queda i no qui marxa? El meu dol es punyent, net. Semblo borratxo. Els mateixos símptomes.“
Diu en Lewis:
“Busco Déu. I què trobo? Silenci i més silenci. Han passat uns dies. No puc parlar d’ella als fills. Apareix incomoditat. Igual passa al treball i amb la gent del carrer. I a sobre no puc pregar per ella. Per ella no puc! I això que he pregat per molts d’altres. Reconforta. Es llavors quan ploro com una magdalena. No vull que em vegin així. Jo he sigut un home de recursos. Encara ho sóc. Per què tanta buidor?
Toca treballar, això sembla que encara rutlla. Només això. La resta no hi és. No puc. Tot deixat. Déu vine! Deu torna! L’ H havia esdevingut costum. Ara ho veig. Sense pensar-hi sabia que hi era, les petites coses del cada dia, prendre una copa de vi, parlar per parlar. A vegades discussions, punts de vista diferents. Com el trobo a faltar el dia a dia d’abans!
No vull anar a dormir. Les nits son alhora punyents i plaents. Somio amb ella. La somio en present. Això no ho vull. Vull la H tal com era. Tampoc no vull un record transformat. Ni un somni present. Vull a ella. A ella!
Han passat força dies. Em trobo molt millor. Igual que quan hi ha molts dies de boira espessa, obres la finestra i que veus? Un sol radiant. Això m’ha passat amb l’ H. Un dia una forta impressió. Sé que hi és. Igual que si fos un sol. Hi és. Tant si el prens tombat a la platja, com si ests dins una habitació sense finestra. El sol hi és. El mateix que la H.
He sigut capaç de tornar als llocs on havíem trobat la felicitat. Sense ella. Es clar! Però jo sé que hi és. Tinc que fer un viatge. Vull anar a trobar-la. I fer-lo aviat. I al mateix temps que trigui molt en arribar l’última estació. Tinc tantes coses a fer!
A C.S. Lewis aquesta soledat i la seva presencia l’acompanya. Res es igual a quan estava solter. Ha sigut i és l’amant de H. Ha deixat les llibretes d’aquest últim temps on expressava els seus sentiments. Ara fa poesia. Poesia, sí. Per ella! Ha tornat.
És aquets el camí? Com serà la trobada? El temps d’allà és com el d’aquí?
L’“era” i el “serà”. Tinc pressa. Tinc temps. Hi ha tan per fer! I tant poc temps!
Roser SAURA
Font de la imatge
